LA CASA DELS CANTS. Marta Mathéu, soprano. Toni Marsol, baríton. Albert Guinovart, piano. VEUS-Cor Infantil Amics de la Unió. Cor Jove Amics de la Unió. Cor de Cambra de Granollers. Orquestra de Cambra de Granollers. Josep Vila i Jover, director. A. Guinovart: El Messies. PALAU DE LA MÚSICA. 8 DE MAIG DE 2022.
Albert Guinovart sempre és un nom d’actualitat en l’ecosistema musical català, ja sigui com a intèrpret o com a compositor. En aquesta darrera faceta es va estrenar al Palau de la Música el seu Messies, que prèviament s’havia ofert el 24 d’abril a la sala gran del Teatre Auditori de Granollers. Obra encarregada per l’Escola de Música Amics de la Unió de Granollers amb motiu del seu vint-i-cinquè aniversari, s’ha estrenat coincidint amb els 145 anys de la Societat Coral Amics de la Unió. Es tracta d’un oratori-cantata dividit en tres parts i setze números –dels quals, el tretzè queda eliminat de la pròpia partitura segons el compositor– per a cor mixt, cor infantil, soprano, baríton i orquestra de cambra, que presenta un balanç de conjunt molt homogeni, a diferència d’altres obres seves, com els atractius Pastorets, més avesats a reminiscències de jazz, cabaret, tango, vals, sardanes, etc.
En aquest sentit, l’hora i quart d’El Messies és molt més deutora de la gran matriu romàntica i neoromàntica; i s’amara de procediments de la retòrica tradicional amb passatges assimilables a la tempesta (V. “Món de soroll”, d’accents bèl·lics; i VII. “Tapa’t el nas”), al nocturn (II. “Tenebra”), a la cançó de bressol (III. “Neix algú”), a les fanfares o als corals. Cas, aquest darrer, de “Gràcies” (XVI), amb la participació de tots els efectius en un número amb perfil d’himne, tendent a l’homofonia i amb reminiscències de Rakhmàninov. Hi ha moments lírics, tendres i nostàlgics; amb línies melòdiques de certa volada, com a l’ària “Una dona que té fred” (VI), amb una estructura tripartida sobre el mateix tema que la soprano Marta Mathéu va defensar amb l’estil que la caracteritza en una particel·la que, en general, no presenta complicacions de tessitura més enllà d’un puntual Si bemoll agut. Al seu costat, Toni Marsol també va correspondre amb solvència les intervencions. I és que, al marge d’aquests dos solistes de professionalitat provada i referents del panorama català, Guinovart ha tingut molt en compte el nivell i les característiques dels intèrprets que l’han estrenat.
Per aquesta raó juga amb dinàmiques preferentment contingudes i només puntualment amb efectes massius, on el cor assumeix un paper responsorial repetint el text del solista a la manera de tornada; també com a veu principal, i assumint una diversificació textural moderadament exigent a la recerca d’una especialitat i densitat en què predomina una escriptura homofònica amb disgregacions pseudofugades ocasionals. L’orquestració tendeix a un acoloriment sempre eficaç (cal destacar-ne la gens embafadora presència del vibràfon), que empra com a coixí de les veus, però també com a il·lustració i evocació d’imatges. D’exemple poden servir les figuracions de les fustes simulant la motricitat i la fluència del moviment de l’aigua a “Món de colors” (IV); la dansa popular d’“El món necessita somriures” (VIII) de caire avalsejat; l’extinció en rallentando i en pianíssim amb les cordes en divisi a l’octava aguda i una dissonància com a solució molt conseqüent en la dramatúrgia del text “Ens deixem morir” amb què acaba el número 10, caracteritzat per una sonoritat també evocadora del món infantil.
En aquest plantejament, el piano centralitza moltes parts i sustenta la rítmica i la instrumentació de l’obra a partir del contrast tímbric dels seus registres aparellant-se amb els instruments de l’orquestra. Perquè, a banda d’integrar-se en el conjunt orquestral, la particel·la del quasi omnipresent teclat és exigent i demana uns mínims de virtuosisme tècnic, sensibilitat i notables dosis d’emotivitat, contrarestades per textures a vegades esquemàtiques que juguen amb pulsacions i ritme repetitius. A més, és clar, sol acompanyar els solistes en una obra que alguns podran titllar de massa assequible pel devessall melòdic predominant i la fefaent recerca de la claredat del missatge a través d’un lirisme no esclatant i amorosit.
Cal, doncs, felicitar el Palau, sempre atent a les novetats d’un compositor pel qual, és obvi, sent una afecció particular, ja que és garantia de música comunicativa, que cerca la bellesa i no cau en la complaença d’agradar per agradar. Guinovart connecta amb el públic amb un llenguatge hereu del passat, però sempre personal i recognoscible amb acords i harmonies, cèl·lules melòdiques i orquestracions que denoten una capacitat per fer música de manera directa, sense gestualitats grandiloqüents ni cops d’efecte amb què s’ha consagrat com l’autor català més interpretat dels nostres dies gràcies a pàgines que formen part de la història contemporània com Mar i cel, a banda de Flor de Nit, La vampira del Raval o les bandes sonores musicals per a sèries de televisió i cinema.
Com de costum i perdonant esporàdiques faltes d’afinació perfecta i d’emissió rodona inevitables quan es tracta de veus blanques, els cors dels Amics de la Unió –amb l’Orquestra de Cambra de Granollers dirigits per Josep Vila i Jover– van rendir amb alt nivell i oferint categoria de conjunt que denotava la intensitat i l’exigència del seu treball en un projecte rellevant més enllà del fet musical. També és pedagògic i esdevé planter vocal. Per aquest motiu, iniciatives com aquestes mereixerien més transcendència i visibilitat al territori, en un ressò més ampli que l’obtingut fins avui. I encara més quan duen missatges de la dimensió de “Som fets d’amor infinit” (XV), amb la fugissera aparició d’un nen cantant a les altures com a símbol de la innocència, tot establint un clar referent de l’arcàngel de l’Anunciació en aquest Messies que no ens parla del Redemptor del món, encara que s’hi copsin subtils homenatges a la lletra. Més aviat busca transformar aquesta figura en un sentiment que, en paraules de l’autor del llibret, David Pintó, és “l’esperança del canvi, l’optimisme de cara al futur tan estrany que tenim davant nostre”.
Imatge destacada: (c) Toni Torrillas.
