Röntgen-Brahms Sonates
Amparo Lacruz, violoncel
Andreu Riera, piano
Sonates per a violoncel i piano de Julius Röntgen i Joahnnes Brahms
Solé Recordings, 2017
Johannes Brahms va voler atorgar una importància equiparable als dos instruments que entreteixeixen la Sonata núm. 1, en Mi menor per a violoncel i piano, op. 38, tot i la sumptuositat protagonista de la corda, que sembla portar la veu cantant en molts passatges de l’apassionat, i malenconiós, “Allegro non troppo”. I, amb tot, les intervencions del piano no són meres postil·les, en aquest moviment inicial, sinó que col·laboren de forma notòria en l’avenç d’un discurs desenvolupat segons la forma sonata. La meravellosa versió d’Amparo Lacruz (violoncel) i Andreu Riera (piano) extreu el millor d’aquesta dialèctica que relaciona instruments tan diferents en timbre i possibilitats. La declamació de la corda és solemne i rica en matisos, i el pols de l’instrument de teclat no es conforma amb la seva puntualitat i brillantor, sinó que eventualment hi aplica un rubato discret, que fomenta la sensació d’espontaneïtat.
A més d’oferir-nos una lectura excel·lent de la peça de Johannes Brahms, el duo format per Lacruz i Riera –actuen junts i han gravat així mateix un altre interessant CD, Winter in flames– posa aquí el focus en un músic menys conegut, com Julius Röntgen (1855-1932). Nascut una dècada després de Brahms, va arribar a interpretar el seu Segon Concert per a piano a Amsterdam sota la batuta del propi compositor. En efecte, Röntgen va freqüentar la companyia d’artistes de primer nivell (Edvard Grieg o Pau Casals, entre molts d’altres il·lustres) i va col·laborar en la fundació de la mítica sala del Concertgebouw. Com a compositor, és autor de peces de cambra de regust tardoromàntic, que exploten la tòpica recerca d’una expressivitat individual. La seva Sonata núm. 2, en La menor, op. 41 n’és un exemple clar. Gaudeix d’una construcció equilibrada des de l’“Allegro non troppo ed affettuoso” inicial, que permet als instrumentistes excursions particulars però sense perdre mai la referència d’una tradició que tot just s’albira al seu propi acabament, en un “Vivace” que sembla autoparòdic i un “Adagio” en què el silenci s’insinua cada vegada més present i significatiu. Lacruz i Riera demostren una exquisida sensibilitat en la interpretació de peces de dos compositors enllaçats per època, amb reconeixements dispars malgrat els seus vincles.
Imatge destacada: Amparo Lacruz i Andreu Riera
