PALAU 100. Orquestra Filharmònica de Viena. Daniele Gatti, director. Obres de Stravinsky i Xostakóvitx. PALAU DE LA MÚSICA. 3 D’OCTUBRE DE 2024.
Per tal d’inaugurar solemnement la temporada de concerts Palau 100, va fer parada al Palau, provinent de Madrid i Saragossa, l’arxiprestigiosa Orquestra Filharmònica de Viena, una de les millors orquestres del món, un mite en l’àmbit de les orquestres.
El conjunt vienès va actuar dirigit per Daniele Gatti i el programa va estar dedicat -amb permís de Prokòfiev i, potser, de Rakhmàninov- als dos millors compositors russos del segle XX: Igor Stravinsky i Dmitri Xostakóvitx. Del primer, vam escoltar el ballet Apollon Musagète i, a la segona part, del segon, la Desena Simfonia.
Dues obres imponents que només comparteixen segle i la filiació russa dels autors perquè musicalment se situen als antípodes l’una de l’altra; dues obres que, en principi, necessitarien dues orquestres ben diferents per ser ben interpretades o bé una grandíssima orquestra polivalent i un primeríssim director que poguessin fer justícia a les obres. I això darrer és exactament el que va passar.
Composta només per a corda, Apollon Musagète és una de les obres més refinades, àdhuc alambinades de Stravinsky, una partitura que no té res a veure amb l’impertinent, catàrtic i explosiu expressionisme fauvista dels primers ballets. A Apollon, l’autor, que en la modèstia que sempre el va caracteritzar s’emmiralla ni més ni menys que en el príncep dels deus clàssics, navega elegantment en les aigües del més exquisit neoclassicisme. L’escriptura és un prodigi d’equilibri i se n’ha de saber molt per aconseguir aquella música pura, aquell so immaculat, fred i sedós i sense cap implicació emocional. Daniele Gatti i la secció de corda de la Filarmònica de Viena van estar excelsos, literalment apol·linis, olímpicament i bellament aliens al món i les seves misèries.
Del món i les seves misèries; de sang, de dolor, de crits, de mort i de por, molta por, va la terrible Desena Simfonia, que Xostakóvitx va compondrre en els mesos immediatament posteriors a la mort de Stalin.
El primer moviment, el més llarg de l’obra i que glossa els anys de l’estalinisme, és literalment horrorós. Comença amb una boira sonora fosca que paralitza i encongeix l’esperit. Xostakóvitx posa so a la por i al dolor com no ho ha fet cap alltre compositor. El segon moviment, crispat, rímicament histèric, ens remet a la figura del dictador i és en el tercer, amb la repetició obsessiva de la seva “firma musical” -el tema Re-Mi bemoll-Do-Si, que en notació alemanya seria D-Es-C-H (D. SCH)- que el compositor ens avisa que, amb el llenguatge abstracte de la música, ens està parlant d’ell mateix.
Se n’ha de saber molt per fer sonar la Desena de Xostakóvitx com cal. Allò és una tempesta musical i les tempestes musicals s’han de controlar molt bé perquè no sonin com un galimaties. Els exquisits i refinats vienesos de la primera part ara es van arremangar i, conduïts per un Gatti imponent i savi que sabia exactament què volia en cada moment i ho transmetia amb claredat, van navegar aquella difícil Simfonia d’una manera exemplar, inoblidable.
Vam sortir convençuts que havíem pogut sentir una de les millors orquestres del món, un autèntic luxe sonor.
Imatge destacada: (c) Toni Bofill.
