ESPURNES BARROQUES. Orquestra del Miracle. A. Nowakowski, soprano. J. de la Rubia, director. Obres de G. F. Händel, F. Valls, A. Lliteres i G. Ph. Telemann. SANTUARI DEL MIRACLE. 1 DE JUNY DE 2024.
El títol és inevitable. Enmig de camps ondulants de blat, on llinden les províncies de Barcelona i Lleida, entre Manresa i Solsona, al municipi de Riner, s’alça el Santuari del Miracle. Un monestir del segle XVI que depèn del de Montserrat i que està dedicat al miracle d’una aparició de la Verge a uns pastors quan era nena. Fet que es va produir en una bassadòria d’aquella època que es rememora amb una creu de terme.
Com altres indrets patrimonials del nostre país, és una insígnia d’art i d’història, al centre de Catalunya, que posa un marc únic a l’experiència musical que anomenem clàssica, la qual hi troba una posada en escena de caire litúrgic excepcional. El Festival Espurnes Barroques hi ha trobat un marc i una acústica del tot adient per presentar per segon any consecutiu l’orquestra del festival, l’Orquestra del Miracle (justament), que dirigeix el magnífic organista Juan de la Rubia. Els que som seguidors incondicionals de De la Rubia celebrem que el Festival Espurnes Barroques, amb Josep Barcons a la Direcció artística, hagi tingut l’encert de fer realitat aquest instrument col·lectiu per completar la seva abundant personalitat musical.
El fet que es trobin recursos per fer possible una nova orquestra com aquesta, amb un planter de músics en la plenitud de la carrera i avesats a la interpretació amb instruments fidels al so barroc i als criteris historicistes, ja és un miracle que cal agrair a la Fundació Espurnes Barroques. Música i Experiències al Territori Barroc, que presideix Jaume Badia. L’Orquestra del Miracle és el resultat de la fornada actual de bons músics que, sorgits de centres d’ensenyament com l’ESMUC i d’altres i amb perfeccionament a l’estranger, van omplint l’agenda concertística del nostre país. Juan de la Rubia, considerat un dels màxims exponents de la generació actual, els dirigeix des del clave amb empenta i entusiasme sense perdre el seu rigor habitual en l’articulació d’unes obres, com les del programa que va escollir, que demostren que el terme Barroc passa per molts períodes i assoleix una gran diversitat de matisos, com vam poder comprovar amb l’obertura de l’òpera Atalanta, que va fer de pòrtic a un concert que representava sonorament la magnificència daurada del retaule que presideix aquesta església. Un joc de reflexos que va quedar (re)velat, literalment, per la instal·lació de l’artista Joan Villaplana, convidat pel Festival, que va posar diversos vels blancs penjats per davant d’aquesta obra mestra del taller de Carles Morató amb un propòsit al·legòric que, des del meu punt de vista, hauria tingut l’efecte desitjat si hagués estat col·locat de manera que no tapés la majoria del retaule, cosa que frustrava el visitant que l’admirava per primera vegada. No obstant això, quan el darrer raig de llum de la posta de sol va entrar a la nau, com era esperat, i va enfocar la imatge de la Verge, l’efecte de lluminositat que va produir filtrant-se pel teixit de febles transparències va ser del tot adient a l’al·lusió a l’Esperit Sant del motet de Francesc Valls Emitte spiritum tuum (Motet per a la Pasqua de l’Esperit Sant), recuperat recentment pel mateix Juan de la Rubia amb l’edició de Bernat Cabré. Una obra de ritme agitat en la qual la veu de la cantant Alexandra Nowakowski i la flauta de bec en mans de Carles Vallès es disputaven el virtuosisme sonor amb agilitats entrellaçades d’una transparència com la que estàvem presenciant. De fet, tot el programa va estar centrat en diversos diàlegs artístics: primer, entre Händel i Valls; després, entre Telemann, amb la seva Música aquàtica, i una selecció d’obres de Händel que culminava amb el Glòria.
Aquesta Música aquàtica de Telemann data del 1723, composta poc després de l’obra homònima i més popular de Händel, del 1717. La de Telemann té una sobrietat que sentim des de la primera nota, amb una concepció que ja apunta al Classicisme i que combina amb molt d’equilibri la descripció i el plaer melòdic. Després d’una obertura solemne, passa a la dolçor de la sarabanda, “Die Schalffende Thetis”, que pot evocar els primers compassos de la famosa ària “Che farò senza Euridice” de l’Orfeo ed Euridice de Gluck. Una obra que es desenvolupa en deu moviments seguint altres danses pròpies del període, com la “Bourrée”, el “Minuet” o la “Giga”, amb una corda sumptuosa i un vent brillant i eloqüent que ens porta cap a moments d’un gran expressionisme, com la tempesta d’Aeol, “Des stürmende Aeolus”, amb el naturalisme tan en boga al Barroc i que en defineix l’essència d’elaborat efectisme. Ho demostra explícitament la dansa canària final, “Die lüstigen Bootsleute” (Els divertits barquers), que van picant de peus al final rítmic d’aquesta música festiva. De la Rubia la va dirigir amb tempo àgil, sortint-se de la quadratura germànica i connectant amb la font italianitzada d’on sorgeix el moviment Barroc.
El programa va tenir altres exemples de diàlegs instrumentals del catàleg de Händel. Un dels més inspirats va ser el de la soprano Alexandra Nowakowski amb el trompetista Robert van Ryen, que es projectaven per darrere de l’orquestra des de dins mateix del retaule; o el de l’organista Xabi Urtasun, també al clave al llarg del concert, que va interpretar l’“Adagio” del Concert per a orgue i orquestra en Re menor, op. 7 núm. 4 de Händel. Una versió feta des de l’orgue històric de l’església del Miracle, del segle XVI, que vam poder sentir amb una delectança que es va fer curta i que va mostrar la subtilesa d’aquest organista i de l’orquestra que l’acompanyava amb De la Rubia atent al so d’aquest instrument que tant coneix i que es projectava a tota la nau, d’una acústica molt adequada per a aquest repertori. L’altre diàleg sonor abans d’afrontar el Gloria va ser en l’ària de l’òpera Samson, “Let the bright seraphim”, on la trompeta, interpretada excel·lentment, també té un paper protagonista al costat de la veu.
Nowakowski, soprano polonesa-estatunidenca, que disposa d’un timbre de veu molt abundant en registres, amb aguts diàfans i amb greus de clarobscurs vellutats, va fer brillar a bastament l’opulència barroca, tot i que el tractament de la veu que fa Händel al Gloria requerís una contenció i una preciositat d’ornaments que l’obligava a limitar l’extensió de la seva veu magnífica, perfecta per al bel canto. Una oració, aquest Gloria, en què Händel aboca tota la seva devoció religiosa i el domini operístic de la vocalitat amb l’orquestra exacta com un rellotge. Una obra feta de la mateixa matèria que el retaule del Miracle que va posar dret el públic que omplia l’església i que va fer que es reblés l’experiència musical amb una obra fora de programa d’Antoni Lliteres, la cantata Ah del rústico pastor, que va mostrar la depurada dicció d’aquesta cantant i va obrir tot un ventall de possibilitats per al pròxim programa de la nova Orquestra del Miracle al Festival Espurnes Barroques.
Fins aquí la música. Però el gust que acabaven d’experimentar les nostres oïdes va passar a un altre sentit amb la degustació de la sidra elaborada amb les pomes solsonines de Biolord i les galetes del Rosal, que completaven aquest festival dels miracles que és Espurnes Barroques.
Imatge destacada: (c) Festival Espurnes Barroques.
