PALAU PIANO. Grigory Sokolov, piano. Obres de Haydn i Schubert. PALAU DE LA MÚSICA. 28 DE FEBRER DE 2018.
Per Lluís Trullén
Res ha canviat. Una llum tènue a l’escenari. Un silenci quasi bé absolut i apareix Grigory Sokolov immutable als aplaudiments i amb la mirada fixament dirigida damunt el teclat. Cap somriure, una breu salutació dirigida al públic i comença el miracle de les seves interpretacions. Aquest cop tres Sonates de Haydn, totes en tonalitat menor, ocupaven la primera part d’un altre recital memorable del gran pianista rus. Absort amb la música, amb el preciosisme de la sonoritat, amb l’execució mitjançant uns ornaments meravellosos, la música de Haydn sonava de manera personal, inequívoca, diferent i subjectiva. Era un Haydn clavicembalístic en la mesura del seu so, però recreat minuciosament mitjançant un piano Steinway; a moments d’una foscor punyent, d’altres irradiant una lluminositat clàssica i galant… Les tres Sonates que va interpretar de manera ininterrompuda pouaven en l’essència de la música despullant-la de qualsevol efectisme gratuït i només cercant el més essencial del missatge. No apartava la mirada del teclat, tot era concentració i cada nota cobrava una rellevància que semblava sorgir com per art de màgia.
És l’inconfusible estil Sokolov, un pianista que deixa sempre la seva empremta en cadascuna de les interpretacions. I aquesta recerca de l’essencial assolia encara un major grau en els sublims Impromptus de Schubert; el pianista rus va optar per una versió que –excepte el quart de la sèrie– adoptava una certa lentitud respecte d’altres interpretacions de referència. Però l’amor pel detall, les distincions de sonoritats, les línies melòdiques fluint com si de lieder es tractessin evocaven aquest món inequívocament schubertià. Sublim en els atacs dels delicats acords del segon de la sèrie, refinadíssim en les variacions del tercer, exhibint una velocitat i agilitat en les baixades de semicorxeres del quart… Tot era la recerca de l’essència, copsar el més petit detall de la complexa escriptura harmònica schubertiana per fer-la emergir amb claredat i lluminositat.
Després, bravos i més bravos d’un Palau ple a vessar. I Sokolov impassible, va asseure’s de nou davant el piano per oferir la ja “tradicional” tercera part dels seus recitals: la Masurca, op. 63 núm. 3 de Chopin, els “Salvatges” i la “Crida dels ocells” pertanyents a les Nouvelles suites de pièces de clavecin de Rameau (en què l’art de l’ornamentació mostra en Sokolov un dels seus més grans mestres en l’execució), una sublim i magistral interpretació del Preludi núm. 15 de Chopin –creant una atmosfera màgica que serà inoblidable per a tots a qui el vàrem escoltar–, el Vals núm. 2 de Griboiédov i, per cloure, un hipnòtic Preludi d’Skriabin. Les llums del Palau es van encendre entre bravos i més bravos i Sokolov ja no va tornar a l’escenari per saludar. El recital havia acabat. Només cal desitjar que la cita anual del Palau amb Sokolov (un pianista molt fidel a determinats escenaris) es segueixi celebrant durant molts i molts anys.
