TARDES AL PALAU. Concert del 40è aniversari de la Cobla Sant Jordi-Ciutat de Barcelona. Cobla Sant Jordi-Ciutat de Barcelona. Marcel Sabaté, director. Obres d’A. Guinovart, R. Lamote de Grignon, Toldrà, Oltra, Joaquim Serra, Garreta i Ros Marbà. PALAU DE LA MÚSICA. 8 DE NOVEMBRE DE 2023.
Des de la porta estant, la Sala de Concerts del Palau de la Música s’intuïa vestida d’un inquietant halo de misteri. El brogit habitual era una mica més somort del que és habitual en qualsevol concert en general, i l’atmosfera que envoltava la cita ja era, de bon començament, diferent. Els llums? L’entorn? La il·lusió? El programa ho confirmava no només per les peces triades, sinó també pel que l’acompanyava. Idea i direcció escènica? Il·luminació? Producció? Quin paper hi jugava, tot plegat? El marc no era el rutinari i delatava que alguna cosa passaria. I sorprendria.
Atmosfera intimista, ambient expectant, inquietud il·lusionant… i la màgia. Només van caldre els primers sons per saber que aquell seria un vespre diferent. L’orfebreria detallista que distingeix la formació va lluir des dels primers acords, des de les primeres línies melòdiques. Subtilesa, serenor, respecte… Davant la partitura o sense paper a la vista, els músics van esculpir gotes d’aigua que s’escolaven entre els dits per esquitxar el respectable de sensacions emotives, eixordat pels silencis, mut pels tutti. Desbordant.
Peces interpretades amb la disposició escènica habitual de la formació i d’altres en una configuració inusual, amb els intèrprets a peu dret alineats a la manera dels conjunts de cambra de corda romàntics. I amb aquest format es van descobrir nous colors, noves perspectives, en què els diàlegs de la fusta, situada als extrems i amb els greus al bell mig, van brillar com mai. Cadascuna de les fulles de La fageda d’en Jordà de Toldrà va semblar fregar la cara embadalida d’un públic que no gosava bellugar un dit escoltant la increïble delicadesa del tible d’Ivan Alcazo, que a l’altra banda de l’escenari trobava en la calidesa de la tenora d’Enric Ortí un contrapunt enlluernador que es va fer especialment emotiu a Elegia de Joaquim Serra. El metall, totèmic, peça bàsica d’una arquitectura musical que servia les frases amb guants de seda i vestia el conjunt de cotó fluix sonor, es va delatar imprescindible en un A en Pau Casals en què Garreta es va tornar a mostrar el màxim talismà de la Cobla Sant Jordi. La capacitat de dissecció dels plans sonors garretians, la pulcritud amb què els serveix al respectable i els fa comprendre, és una meravella líquida especialitat de la Sant Jordi, que també va portar a una altra esfera Camí de llum de Lamote de Grignon. I amb la disposició habitual de fusta al davant i metall al darrere, Montmagastre. Com la resta dels compositors del programa, Oltra havia de ser present en una data tan rellevant per a la formació, i ho va ser a l’equador del concert, com marcant el cim d’una manera d’entendre la música per a cobla, amb una versió magnètica d’una de les seves creacions més representatives i en què Marcel Sabaté va semblar dedicar una especial passió en la determinació del seu gest.
La Cobla Sant Jordi ha fet del Palau de la Música el seu espai natural. Si algun escenari pot descriure’n l’evolució, com ha anat configurant el seu caràcter, és aquest. Com amb cadascuna de les peces del trencadís del Palau, al llarg dels anys la Sant Jordi ha anat construint obra rere obra, peça a peça, tota una filosofia d’expressió musical que sublima la història de la cobla. Les muses de l’escenari els han estat un talismà que ha contribuït al mite, i com una mostra més d’aquesta història que ja és llarga i que s’intueix eterna, dues estrenes apassionants. Per obrir, El circ d’Albert Guinovart, i per tancar, Petita suite lúdica d’Antoni Ros Marbà, un total de nou petites escenes, postals de màgia i de colors contrastants i complementàries amb què els autors no només dibuixen una magnífica capacitat d’expressió, sinó que ofereixen a la cobla noves oportunitats de demostració de la seva versatilitat filharmònica.
A la celebració d’un aniversari és costum dur-hi el regal i dir “per molts anys”. Dimecres, el regal se’l va endur el públic, i el va rebre amb un agraïment emocionat. Cobla Sant Jordi, per descomptat, moltes felicitats, però sobretot, moltes gràcies.
