Palau 100. Les Musiciens du Louvre. Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana. Solistes vocals. Dir.: Marc Minkowski. Obres de Mozart. PALAU DE LA MÚSICA. 29 DE MARÇ DE 2016.
Per Xavier Chavarria
Marc Minkowski i el seu formidable conjunt Les Musiciens du Louvre han visitat novament el Palau gràcies a la temporada Palau 100, i amb una proposta molt especial i esperada: un programa íntegrament dedicat a la música de Mozart, i en concret a les obres que va compondre durant els últims mesos de la seva vida. Obres compostes en moments agredolços i d’altres en circumstàncies terribles, com el Requiem, KV 626, que havia de tancar el concert (al final, per sorpresa, no el va tancar), que va ser compost durant els últims dies de vida, en plena agonia, i que va quedar inacabat en morir Mozart la matinada del 5 de desembre de 1791, amb 35 anys. A la primera part van sonar obres més amables, lleugeres, fins i tot de circumstàncies, que amaguen el patiment físic i psicològic que estava vivint, si fem cas de les cartes i els comentaris dels qui l’envoltaven; el 28 d’agost (tres mesos abans de morir) el compositor Franz Niemetschek el va visitar a Praga, hi va conviure quinze dies i va descriure Mozart “amb nàusees constants, amb aspecte pàl·lid i trist, i prenent un munt de medicaments; tot i que mostrava encara bon humor, quan els amics marxaven es posava a plorar”. A final d’octubre, i durant una passejada pel Prater de Viena, Mozart va confessar a la seva esposa Constanze que sentia un debilitat constant i creixent, que veia la mort molt a prop i que tenia la sensació que l’estaven enverinant. Tot i que sentint-la ningú no ho diria, és en aquestes circumstàncies que Mozart va escriure la major part de la música que va sonar en aquest concert. Mozart és així: juganer i transcendental, sublim i frívol. I en el repertori d’aquest concert de Palau 100 vam poder constatar aquesta ciclotímia inquietant que fa ballar les emocions a qualsevol que l’escolta.
El programa va començar amb una raresa, una d’aquelles obres que gairebé no s’escolten mai en concert: l’Adagio i Rondó, KV 617, per a harmònica de vidre, flauta, oboè, viola i violoncel, una peça delicada i bellíssima escrita a final de maig de 1791 per a una noia cega, Mariana Kirchgassner, virtuosa d’aquest instrument pintoresc i peculiar: música de circumstàncies, de cambra, deliciosa però pensada per a un entorn domèstic, privat més que no pas de concert, i que col·locada a l’inici del concert i en un recinte com el Palau va sonar feble i desencaixada. Thomas Bloch, especialista en instruments “no habituals”, va tocar l’artilugi en qüestió amb delicadesa i afectuosament davant la mirada perplexa del públic que omplia el Palau (per cert: ¿calia que Minkovski dirigís aquesta obra?). Curiosament, i després d’aquests cinc minuts de glòria (Bloch ja no va tornar a aparèixer en tot el concert), Minkowski va pensar que no calia aplaudir-lo i va enfilar directe cap a la peça següent del programa, l’ària “Ach, ich fühl’s” que canta el personatge de Pamina en l’òpera La flauta màgica: una altra peça òrfena i d’encaix estrany en un concert d’aquestes característiques, només justificada en tractar-se de música composta per Mozart durant aquell agre 1791 i coetània de la resta. Si més no, la soprano Chiara Skerath la va cantar amb molt bon gust i un puntet de melangia molt adequat. Però tampoc no la vam poder aplaudir (tot i que ella sí que va tornar a aparèixer per cantar el Requiem a la segona part): mentre encara sonaven els últims acords de l’ària, el clarinetista Nicolas Baldeyrou es va anar situant al costat del director per tal d’engegar sense dilació el brillant Concert per a clarinet en La major, KV 622, compost per Mozart dos mesos abans de morir i dedicat al seu amic i clarinetista Anton Stadler. Baldeyrou va fer una versió lluminosa i alhora tendra de la deliciosa partitura de Mozart, juganera i plena de subtileses: una obra no pas mestra, però sí genial que Baldeyrou va brodar amb precisió, agilitat i uns colors de gran calidesa. I per fi va esclatar l’aplaudiment del públic, tant per al solista (ben merescut) com per a una orquestra formada per músics excel·lents i que va mostrar sonoritats molt acurades.
Seguint la tònica de combinar obres coetànies i sorgides en aquelles dramàtiques últimes setmanes de Mozart, Minkowski va començar la segona part amb la formidable obertura de l’òpera La clemenza di Tito, KV 621, brillant i fogosa, magníficament executada per Les Musiciens du Louvre i que va accentuar encara més el contrast emocional amb el Requiem, KV 626 que va venir a continuació (novament sense solució de continuïtat) i que havia de tancar el concert. Minkowski ens en va oferir una lectura convulsa, teatral, de gran intensitat i plena contrastos, extraient el màxim rendiment a la tensió i el foc latent que hi aboca Mozart: una versió impactant, inusual, que ens va renovar l’admiració per aquesta obra mestra als qui l’hem escoltat i cantat desenes de vegades i que va deixar tothom atrapat a la cadira per la seva terrible majestuositat. Hi va contribuir molt el Cor de Cambra del Palau, que va cantar tota l’obra de memòria (esforç molt valuós perquè realment la música arriba al públic amb una enorme sinceritat i contundència) en una actuació de gran potència, ajustada, claríssima i precisa, manifestada des de la primera fuga, “Kyrie eleison”, esmoladíssima. L’èmfasi que Minkowski va posar en els moments de convulsió que conté aquesta música van incrementar la vivència emocional de l’obra, però també en va fer trontollar alguns passatges: el “Dies irae” va sonar brutal i temible (dirigit alla breve!) però desajustat a l’inici; al “Rex tremendae” també hi va haver irregularitats rítmiques (era el Cor de Cambra qui va acabar mantenint l’equilibri), i la corda va grinyolar puntualment (però de manera molt evident) al “Recordare”, i va fer entrades boiroses a l’inici del “Lacrimosa”; però els efectes sonors que Minkowski va extreure d’aquests pentagrames van ser sorprenents, brillants, desvelant-nos secrets i racons de l’obra inoïts i que sovint passen desapercebuts. Magistral també el “Confutatis”, en què Minkowski va explotar al màxim el component teatral, amb unes timbales retrunyidores, els clams apocalíptics de les veus masculines del cor i el contrast esfereïdor amb el pianissimo del plany de les veus femenines al “Voca me”, com vingut de l’altre món. El Cor, magníficament preparat per Josep Vila en una de les seves últimes produccions com a titular, va estar excepcional, amb un so potent, equilibrat, de gran amplitud dinàmica, seguint fil per randa el caràcter que li volia imprimir Minkowski, i sense defallir quan la batuta es passava a “mode anàrquic” (que va ser en múltiples ocasions). Tot i les irregularitats, va ser una gran versió del Requiem de Mozart, com no l’havíem sentit mai abans.
Les Musiciens du Louvre està integrat per músics de gran categoria que van respondre amb flexibilitat i solvència a la tempesta que els va proposar Minkowski (¿ja hi deuen estar acostumats?), i el quartet de solistes va lluir un bon nivell, no només el tenor Yann Beuron i el baix Yorck-Felix Speer, sinó especialment la soprano Chiara Skerath, amb una veu sedosa i sinuosa, de vibrat àgil, i la mezzosoprano Helena Rasker, contundent i precisa. Però va ser el Cor de Cambra del Palau qui va vorejar la perfecció en aquest Requiem i, insistim-hi, cantant-lo tot de memòria.
I en el silenci final després de l’últim acord d’aquesta monumental obra, la pel·lícula de sempre: el director va buscar allargar la màgica intensitat del moment amb la batuta alçada, i els músics en tensió amb l’arc sobre les cordes però immòbils: aleshores es féu l’apocalipsi en un esclat inautoritzat d’aplaudiments que va aigualir l’enjòlit i va incomodar visiblement músics i director. Minkowski tenia previst enllaçar (sense ni un sol aplaudiment) el Requiem amb una última joia de Mozart, també coetània, el motet Ave Verum Corpus. De fet, encara amb alguns aplaudiments d’esma de fons, va començar a fer sonar els primers compassos amb el quartet de corda que havia d’acompanyar el cor en aquesta peça sublim i delicadíssima, però va haver d’interrompre’l i tornar a començar de nou per la insistència dels quatre ignorants de sempre, que ni s’havien adonat que el concert continuava amb una música absolutament celestial. Per què aquesta impaciència? Per què aquesta por al silenci? ¿Potser són els efectes malèfics de l’era Twitter, de la velocitat i la immediatesa? Finalment, i no sense certa incomoditat (la mirada d’estupefacció dels músics de l’orquestra i la vergonya aliena dels membres del Cor eren evidents) vam poder escoltar aquest fermall d’or a un concert no pas perfecte, però sí exquisit i commovedor.
