45è VOLL-DAMM FESTIVAL INTERNACIONAL DE JAZZ DE BARCELONA. Tindersticks. BARTS. 31 D’OCTUBRE DE 2013.
Per Albert Suñé
El Festival ja fa temps que inclou en la programació grups no específicament jazzístics, encara que hi podrien tenir algun punt de contacte. En el cas del que ens ocupa, cal dir que aquest contacte és gairebé inexistent.
Perquè aquests músics de Nottingham el que van oferir, el 31 d’octubre a la sala Barts, va ser una mena de pop de cambra molt indie, amb incrustacions de folk i, en alguna ocasió, de funky. Però aquests dos darrers tipus de música desapareixien engolits pel primer.
En efecte, el grup –que presentà el seu darrer disc, Across six leap years, per commemorar el seu vintè aniversari– es dedicà a interpretar en molt bona part del concert un “mantra” envoltant, molt cuidat, de melodia i harmonies molt senzilles en el qual intervenien la bona veu del líder, Stuart Staples, a qui donaven suport guitarres, teclats, xilofons, baix, bateria, percussió, trompeta, saxo baríton, violí i violoncel, per la qual cosa alguns dels vuit músics s’anaven rellevant. Dos o tres d’aquests músics i també una vocalista que aparegué en comptats moments feien de tant en tant uns cors. Però no hi havia cap instrument que destaqués per damunt dels altres, excepte alguns molt curts solos de guitarra. És a dir, tots aquells músics es dedicaven a agombolar el que deia Staples, que va cantar en cada tema.
Però tota aquella nebulosa simfonia relaxant –força agradable, d’altra banda– es repetia amb una insistència sorprenent. I no s’hi acabava de veure mai el bosc salvador. Perquè no canviava res d’un tema a l’altre. Gairebé es podria dir allò d’“escoltat un, escoltats tots”. El líder i la seva gent només van interpretar dos o tres temes en què la intensitat es va enlairar i que feien pensar que s’havien deixat de banda les repeticions. Però fou un miratge. Perquè el “mantra” tornà i, en conseqüència, aflorà altre cop un majestuós avorriment.
