ESTIU AL PALAU. Jaeden Izik-Dzurko, piano. X. Montsalvatge: “Ritmes”, de Quatre diàlegs. M. Fernández-Barrero: Fuga city. M. Ravel: Alborada del gracioso. E. Fàbregas: Somnis radiants. A. Skriabin: Sonata núm. 4, en Fa sostingut major, op. 30. R. Schumann: Sonata núm. 1, en Fa sostingut menor, op. 11. PALAU DE LA MÚSICA. 30 D’AGOST DE 2023.
El pianista canadenc Jaeden Izik-Dzurko –guanyador del Concurs Internacional de Música Maria Canals Barcelona 2022 i del Concurs Internacional de Piano de Santander Paloma O’Shea 2022– va corroborar en el seu recital al Palau la condició de pianista d’unes qualitats excepcionals. Nascut el 1999, la seva maduresa interpretativa, tècnica depurada i intel·ligència musical el converteixen en un dels pianistes emergents cridats a ser un dels referents del circuit internacional.
Jaeden Izik-Dzurko és un pianista de gest elegant, que defuig tot moviment corporal innecessari. Interpreti la música de Rakhmàninov –la seva versió del Concert per a piano núm. 3 resulta incommensurable– o de Skriabin –va ser programat el curs passat al Conservatori del Liceu per oferir-ne en un sol recital les deu Sonates per a piano–, sorprèn l’aprofundiment musical en qualsevol de les diferents estètiques musicals que afronta.
Al Palau va iniciar el recital amb “Ritmes”, pertanyent a Quatre diàlegs, que el mestre Xavier Montsalvatge va dedicar a Maria Canals; nitidesa de dicció, claredat de pulsació, matisos de projecció cristal·lina ens conduïren a la complexa Fuga city de Fernández-Barrero (obra d’encàrrec del Concurs Internacional de Música Maria Canals Barcelona). Pàgina punyent, harmònicament molt cuidada i amb una musicalitat poderosa que el pianista canadenc va fer emergir amb una àmplia gamma de colors. Bellíssima va ser la interpretació de Somnis radiants, obra que la compositora Elisenda Fàbregas va dedicar a Jaeden Izik-Dzurko, estrenada al Festival de Piano del Ruhr el 14 de juny passat; curós amb l’harmonia, amb la claredat de so, aquesta música suggeridora va sonar admirablement en les mans del pianista.
Un dels grans esculls del complex recital plantejat per Izik-Dzurko el trobàvem en l’Alborada del gracioso, el cèlebre quart apartat de Miroirs, que amb les seves accicature, les notes repetides a gran velocitat, staccati i ritmes sobresortint dins una harmonia punyent suposen un repte per als més grans intèrprets. El pianista canadenc, sense apartar la mirada del piano, sense perdre l’elegància del gest, amb una seguretat tècnica infal·lible al més pur estil Yuja Wang, superava el seguit d’esculls amb una facilitat aparent per centrar-se en la musicalitat. Versió vehement, a moments evocadora, però per sobre de tot suggestiva i d’una pulcra nitidesa de difusió dels timbres i colors.
L’anomenat “misticisme còsmic” d’Aleksandr Skriabin queda palès en el decurs de la seva Sonata núm. 4, dos moviments que descriuen “el vol de l’home cap a les estrelles com a símbol de felicitat”. La complexitat de l’“Andante” –amb els seus ritmes de cinc contra quatre o l’atmosfera que han de crear els seus arpegis– ens condueixen cap a l’impulsiu “Prestissimo volando”; moments ombrívols en contraposició a dinàmiques en fortissimo que irradien lluminositat i que converteixen la més breu de les Sonates de Skriabin en un veritable repte interpretatiu. Una versió que incidia en els aspectes descriptius mitjançant una varietat de colors –tan inherents a la música del compositor “sinestètic”– que emergien del piano amb una coherència absoluta. Cap efectisme desmesurat i energia emesa segons la necessitat del discurs, per crear una atmosfera suggestiva i encisadora.
Jaeden Izik-Dzurko –amb un pianisme indiscutible, a l’alçada per la seva elegància d’una sonoritat tan pròxima a Blechacz, Seong Jin Cho i el pas dels anys dirà si com Volodos, Virsaladze o el recordat Lupu– va fer una lectura perfectament analítica de la complexa Sonata núm. 1 de Schumann. Obra avantguardista que conté com a part més lírica la sublim ària en La major “senza passione ma espressivo”, i que clou amb un immens “Allegro” heroic, que es mou entre un lirisme schubertià i vertiginoses i majestuoses seqüències d’acords que culminen en el triomfal final en Fa sostingut major. El pianista canadenc sembla haver disseccionat cadascuna de les parts d’aquesta obra monolítica, torbadora, on es troba aquella rauxa pròpia de joventut de Schumann imbuït per la vehemència del personatge de Florestan, però sense abandonar mai la dicció lírica i poètica que emergeix en aquesta Sonata dedicada a Clara.
Jaeden Izik-Dzurko va cloure el recital amb Divagació de Montsalvatge i que, com ell mateix va explicar en un perfecte català, el compositor gironí va dedicar a Alícia de Larrocha i que ara volia interpretar per commemorar el centenari de la pianista. Un recital que podem augurar que no serà el darrer del pianista canadenc al Palau. En aquest mateix curs podrem tornar a escoltar-lo a l’Auditori de Barcelona.
