HOMENATGE A ALÍCIA DE LARROCHA. Alba Ventura, Marta Zabaleta, Joaquín Achúcarro, Maria João Pires, piano. Obres d’A. de Larrocha, Albéniz, Granados, Soler, Debussy i Rakhmàninov. PALAU DE LA MÚSICA. 25 DE SETEMBRE DE 2023.
L’homenatge dedicat a Alícia de Larrocha celebrat al Palau va ser una mostra de l’estima i sincera admiració que tantes generacions de melòmans han sentit i senten per la pianista barcelonina. Aquest 2023 nombrosos esdeveniments impulsats per l’Associació Alícia de Larrocha i altres entitats han propiciat des de concerts dedicats a la seva figura –amb intèrprets de la categoria de Perianes, Zacharias, Guinovart, Volodos… extrets d’una llarga llista–, documentals o l’exposició al Palau Robert dedicada a la seva figura i a la de Victòria dels Àngels, també nascuda l’any 1923.
Tot coincidint amb la commemoració de la data dels catorze anys del seu traspàs, el Palau de la Música va ser escenari d’un dels actes més emotius que s’han dedicat enguany a la pianista. Moltes persones vinculades a l’Acadèmia Marshall, altres pianistes i músics i amants de la música en general van voler retre un nou tribut a la gran dama del piano en un concert que adquiria, ja a priori, una dimensió artística del més alt nivell.
Les dues successores en la direcció de l’Acadèmia Marshall, Marta Zabaleta i Alba Ventura, van estar acompanyades per dos veritables mites del piano com són Maria João Pires i un Joaquín Achúcarro que, a punt de complir noranta-un anys, va emportar-se una ovació plena d’emotivitat oferta per un Palau entregat.
L’acte va tenir com a presentador Joan Vives, a qui cal felicitar per l’aprofundiment en els comentaris, sempre explicant la vinculació entre Alícia i els quatre pianistes convidats, i a qui cal agrair molt especialment el record que, entre d’altres, també va tenir per a una pianista tan estimada com Rosa Sabater. Comentaris intercalats entre les actuacions dels pianistes que van recordar el lligam entre Liszt, Pere Tintorer, Pujol, Granados, Marshall i Larrocha, l’estreta relació de la pianista amb el Palau o la vinculació d’Alícia amb les obres que els diferents intèrprets oferien; també va haver-hi espai per a les anècdotes, com la referida a les mans de Pires i Alícia de Larrocha o les vinculades als aspectes tècnics interpretatius, com aquell rigor, sempre innegociable, quan es referia a la pulsació o l’ús del pedal que la pianista va inculcar als alumnes de l’Acadèmia Marshall. Comentaris, però, que en el cas d’Achúcarro van ser interromputs pel propi intèrpret bilbaí, desitjós de tocar i “obligant” Joan Vives a abandonar l’escenari i creant així un dels moments més simpàtics de la nit.
Reunir quatre figures del piano de la magnitud de Zabaleta, Ventura, Pires i Achúcarro en un mateix escenari denota la magnitud artística i de reconeixement que assolia aquest acte i per descomptat l’estima sincera que senten els quatre pianistes vers Alicia.
Marta Zabaleta obria el recital amb la música de la pròpia Alicia i ens mostrava aquella bellíssima manera de comprendre Albéniz interpretant meravellosament El Albaicín i la Malagueña. Després, amb Alba Ventura, van recrear a quatre mans l’“Intermezzo” de Goyescas; pàgines d’Albéniz i Granados que Alicia de Larrocha tant i tant admirava i de les quals segueix essent referent interpretatiu. Les obres van ser curosament escollides. La música del pare Soler, amb els seus trinats i una articulació exigent o la bellíssima La maja y el ruiseñor seguida dels complexíssims salts d’El pelele, fluïa en les mans d’Alba Ventura com una veritable evocació de la inoblidable manera de tocar d’Alicia de Larrocha.
Escoltar Zabaleta i Ventura va fer reviure aquella subtilesa, elegància, perfecció i domini dels timbres amb què Alícia feia fluir totes les seves interpretacions, es tractés de Mozart, Poulenc, Montsalvatge, Soler, Mompou o, per descomptat, Albéniz i Granados.
I escoltar Maria João Pires és un privilegi des que l’any 2017 decidí només actuar en comptades ocasions (properament ho tornarà a fer a Barcelona). Una ovació sincera i emotiva va rebre una figura mítica, que va omplir-nos de tota la màgia simbolista que emana d’una música tan bella com la Suite bergamasque. Pires va estar admirable, subtil, delicada, màgica com sempre, i oferint una versió inoblidable del Clar de lluna interpretat amb la sensibilitat reservada als pianistes tocats pel geni.
Joaquín Achúcarro va tancar el concert amb unes obres curosament seleccionades del catàleg de Rakhmàninov i Skriabin, que ens ha brindat en tantes ocasions. Segur que tots guardarem en la memòria la seva interpretació ara escoltada dels tres Preludis de Rakhmàninov i dels dos Estudis de Skriabin, molt concretament de la bellesa que va imprimir en una versió magistral del celebèrrim Estudi Patètic. Una ovació sentida va obligar aquest gran artista a tornar a sortir a l’escenari per rebre un nou reconeixement.
Joan Vives va acomiadar l’acte demanant els aplaudiments per Alícia de Larrocha, com aquells que sempre rebia dins la sala modernista on va actuar en més de noranta ocasions, la darrera de les quals el febrer del 2002.
Alícia Torra de Larrocha –que es va fondre en sentides abraçades amb cadascun dels intèrprets– ha seguit dedicant-se des de l’Associació a preservar i difondre el llegat de la seva mare; la creació de l’arxiu –que ja va iniciar Joan Torra, traspassat l’any 1982– i tots els actes, que han rebut el suport de desenes i desenes d’institucions, fan mantenir en la memòria una pianista que sempre es va moure en la discreció. Alícia va dedicar totes les seves energies al piano i a una Acadèmia Marshall que ha recollit la seva herència interpretativa, ara dipositada en les mans de tants i tants grans intèrprets.
Imatge destacada: (c) Toni Bofill.
