CICLE COR DE CAMBRA. “Espiritualitat i surrealisme”. Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana. Miquel Desclot, rapsode. Dir: Josep Vila i Casañas. Obres de Lobo, Penderecki, Humet, Part, Guinjoan i Poulenc. PALAU DE LA MÚSICA CATALANA (PETIT PALAU). 18 DE MAIG DE 2014.
Per Mila Rodríguez Medina
De la família de l’Orfeó Català han sorgit diverses formacions, però sens dubte la que té més força per ella mateixa és el Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana. D’una qualitat indubtable, el seu petit cicle en què és protagonista al Petit Palau té una marca distintiva: la música del segle XX. De fet, amb concerts com el del diumenge 18 resulta difícil no imaginar una formació com aquesta plenament dedicada a la nova creació, tot treballat amb la cura més profunda.
Iniciat amb el motet del segle XVII Versa est in luctum d’Alonso Lobo, contemporani de Tomás Luis de Victoria, el programa s’estructurava entorn del cant coral més espiritual, tant sagrat com profà. Una primera part de repertori contemporani amb majúscules (Krzysztof Penderecki, Ramon Humet, Arvo Pärt i Joan Guinjoan) va deixar absolutament clar que aquesta nova creació és una gran marca per al Cor de Cambra i no té cap incomoditat a l’hora d’interpretar-lo; a mesura que es desenvolupava el concert, la seva lectura era més encertada i minuciosa. Una lleugera descompensació entre veus masculines i femenines va marcar el De profundis de Penderecki, que va quedar a vegades buit, però la decisió sàvia de la particular interpretació del Da pacem Domine d’Arvo Pärt va resultar extraordinària –sens dubte un dels senyals de qualitat més importants d’aquest cor és la intel·ligent direcció de Josep Vila i Casañas. El Cor de Cambra es va distribuir per tota la sala del Petit Palau envoltant el públic, fet que va permetre escoltar en detall la multitud de línies d’aquesta partitura en una reflexió interessant del concepte de multiescolta tan propi de la música contemporània: cada assistent va escoltar un Arvo Pärt diferent. Amb Encara és temps de somniar? Encara de Guinjoan, el cor va deixar clar que aquella era una obra feta a la seva mida, encàrrec de la Fundació Orfeó Català i regal del compositor al Cor de Cambra i al seu director, i se’ls hi va veure comodíssims, amb coordinació mil·limètrica i modulacions amb força. D’altra banda, amb Dextera Domini vam comprovar una vegada més al Palau que Ramon Humet és un dels grans noms de la composició actual a Catalunya: la seva sensibilitat detallista queda encara més manifesta en el seu repertori coral, en aquestes composicions breus a les quals es concentren textures i modificacions microscòpiques que requereixen una tècnica realment especialitzada.
La segona part del concert estava dedicada a Francis Poulenc, concretament als seus cançoners Un soir de neige, del 1944, i Sept chansons, del 1936, basats en textos dels poetes surrealistes Paul Éluard i Apollinaire. El Cor de Cambra es va fer acompanyar pel rapsode Miquel Desclot, que va aportar-hi una dicció massa clàssica i lírica per al surrealisme d’alguns poemes com Le nuit le froid la solitude, tot i que sens dubte la seva presència va ser un encert en la proposta general, gairebé teatral, d’aquells textos musicalitzats a la perfecció per Poulenc. El Cor de Cambra es va mostrar aleshores també molt correcte amb aquestes peces breus, ben controlades, amb la força necessària i sense estridències.
Va ser aquest un d’aquells concerts petits però curull de detalls que deixen la sensació de concerts densos i cuidats. Amb aquest camí tan marcat, el Palau de la Música podria començar a presumir de tenir un gran cor de contemporània i hauria de ser-ho encara més: un cor a l’estil europeu, dedicat a la nova creació i que sigui referent, i per a això és necessària una decisió valenta que suposaria la gran institucionalització, per fi, de la contemporània als grans auditoris de la ciutat. De moment, ens conformaríem amb un cicle de concerts més extens d’aquest Cor de Cambra del segle XXI.
