BCN CLÀSSICS KM 0. Imma Santacreu, Hèctor Parra, piano. Parra: Quatre miniatures. Nocturne. Love-life after architecture. Introducció semiimprovisada per a piano a quatre mans. “Sarabande” de l’òpera Les benveillantes. “Reminiscències” de l’òpera Orgia. Bach: “Preludi, en Sol menor núm. XVI” d’El clavecí ben temperat. “Sarabanda, en Sol major” de la Suite francesa núm. 5. PETIT PALAU. 28 DE GENER DE 2023.
El Petit Palau va acollir el concert del cicle BCN Clàssics Km 0 dedicat al català Hèctor Parra (Barcelona, 1976), un dels compositors arrenglerats a l’avantguarda ultraactual i llargament vinculat a l’IRCAM francès. D’aquesta manera, i en un concert de durada ben dosificada i considerable èxit, atesa la mitja entrada i la càlida acollida general de les obres, trobem una iniciativa que sembla voler exonerar la imatge de negoci onanista del cicle, que bàsicament funciona convidant grans noms de l’star system musical, que ofereixen programes amb repertori del cànon. Benvinguda sigui, doncs, la potenciació dels autors i intèrprets del país davant aquell públic a qui, si es jutja pel target, a priori li costa sortir de la seva zona de confort com a espectador.
El programa va comptar amb el mateix Hèctor Parra al teclat i amb fugaces explicacions de Llorenç Caballero a l’entorn d’aquest tast de la seva producció per a piano, tant per a piano sol com per a quatre mans –que, en total, supera de poc les dues hores de música. Són composicions dominades principalment per l’exploració tímbrica, harmònica i de textures que el presenten com a metainstrument partint d’una obertura de la sonoritat que inclou elements amorfs i incontrolables, deutors de l’experimentació de John Cage i els seus pianos preparats i altres tècniques i procediments heretats de Feldman, Boulez, La Monte Young o Stockhausen. I, ocasionalment, també una experimentació harmònica que llunyanament remet a Debussy en l’ampliació de l’harmonia per mitjà de fórmules intricades.
Amb Parra, l’obra no s’entén com una cosa tancada i immutable, ni es deu al compositor l’atribució exclusiva del procés creatiu, atès que hi ha una indeterminació mínima de paràmetres, com els dels sons sobre les cordes del piano, tot fent més cabdal l’aportació compositiva de l’intèrpret, que ja no es limita a fer relectures objectuals de la música. En general, alguns recursos tècnics del passat es transformen en l’ocasió per crear un món sonor a part, que vehicula l’experimentació compositiva de manera anàloga a la investigació instrumental en un desafiament manual o mecànic i intel·lectual. Des d’una perspectiva filosòfica es podria reflexionar sobre la vehiculació amb una perspectiva del simulacre baudrillardià. Concretament, la tipologia del simulacre referencial que, com a il·lusió, emmascara l’obra i l’instrument més enllà de si mateix en una realitat bruta, entesa aquesta com acumulació de sentit davant una realitat sonora. És a dir, més enllà de la sonoritat essencial del piano sol i tradicional, que ja no té caràcter preeminent.
Organitzat en tres seqüències, el programa va incloure nou composicions, moltes de les quals vinculades a les seves òperes com a fragments constitutius o bé com a matrius de provatures. Era el cas de les Quatre miniatures, que recorda l’estil de Casablancas en una avantguarda post-Darmstadt o de Nocturne, inspirada en la Constel·lació núm. 13 de Joan Miró amb l’inici enigmàtic i certa polaritat entre les mans, particularment en l’afegit de dramatisme al discurs amb acords. Aquesta peça, per cert, pertany a un cicle que s’estrenarà la temporada vinent a L’Auditori. En aquest sentit, cal destacar l’esforç i domini de les credencials estilístiques del llenguatge de Parra per part d’Imma Santacreu i la coordinació amb el mateix compositor interpretant peces com Love-life after architecture, estrena a Espanya i fruit d’un encàrrec per a una videoinstal·lació captivadora. Visualment i gestualment captivadora per l’encreuament de mans al registre agut i l’encavalcament de la mà dreta del pianista segon amb les del primer, la peça també recreava efectes de cimbalom i altres seqüències de ressonàncies.
Des d’una altra perspectiva, a la “Sarabanda” de l’òpera Les bienveillantes, estrena nacional, inspirada en Bach i emmarcada pel “Preludi en Sol menor núm. XVI” d’El clavecí ben temperat, i la “Sarabanda en Sol major” de la Suite francesa núm. 5 de Bach, s’hi albirava un joc de miralls que també remeten a una de les accepcions del simulacre baudrillardià: la que es deslliga del seu objecte, en aquest cas, matricial, per reafirmar-se millor en la seva forma pura, entesa aquesta com la nova obra resultant que, alhora, emmascara l’original assolint el caràcter de revival per la relació operativa entre passat i present que la converteixen en un metatext.
Amb tot, com bé escrivia fa anys Luis Gómez al seu assaig breu El arte del ruido, si ni la domesticació dels sorolls per a la seva consideració com a part d’una obra musical no poden tenir relació amb el sorollisme ple, tampoc el soroll entès com a efecte sonor pot esdevenir material de reflexió amb una implicació directa de significat. Perquè les obres de Parra semblen transitar per aquesta frontera, tènuement no exemptes d’aquella nova simplicitat –almenys en la part de teclat– sorgida fa unes dècades i que, en general, semblaven exigir el seu context. Particularment, el d’un univers audiovisual i un predomini de la transmedialitat com a peces pertanyents a macroestructures i òperes. Tot plegat, si qui signa aquest comentari no va errat, es podria haver explicat en unes notes (absents) al programa i haver-se pinzellat en una presentació que, no obstant això i amb encert, va pretendre no saturar l’audiència.
Imatge destacada: (c) Toni Bofill.
