COR I ORQUESTRA SIMFÒNICA DEL LICEU. Polifònica de Puig-reig. Marta Mathéu, Gemma Coma-Alabert, David Alegret, Joan Martín-Royo i Marc Pujol, solistes vocals. Dir.: Josep Pons. Pau Casals: El pessebre. LICEU. 19 DE DESEMBRE DE 2015.
Per Xavier Chavarria
L’última vegada que l’oratori El pessebre de Pau Casals va sonar a casa nostra va ser el 5 de juny de 2004 a L’Auditori (amb motiu del Fòrum de les Cultures), i anteriorment havia sonat al Palau de la Música el 14 de desembre de 1996, amb l’Orfeó Català i l’OBC dirigits per Lawrence Foster, versió de la qual es va fer un disc compacte (Auvidis) que ara mateix encara és l’únic enregistrament amb cara i ulls d’aquesta obra. El Liceu feia més de vint anys que no l’havia programat, però la recuperació que ha tingut lloc aquest cap de setmana ha estat encertada i exitosa. La versió que en va dirigir Josep Pons en dues sessions (divendres i dissabte) presentava una alineació de solistes autòctons òptima i equilibrada, i engruixia la part coral afegint al cor de la casa les veus de la Polifònica de Puig-reig, sempre potents i entusiastes. El resultat global ha estat remarcable i es pot dir que s’ha tret el màxim rendiment d’una partitura complexa i heterogènia, brillant però plena de paranys.
Els delicats i enginyosos versos de Joan Alavedra (que van guanyar els Jocs Florals celebrats a Perpinyà després de la Guerra Civil) van inspirar un Pau Casals abatut i entotsolat, exiliat a Prada de Conflent. Després de dos anys de treball, l’obra va quedar inacabada per la profunda decepció que l’il·lustre violoncel·lista va viure en veure, acabada la Segona Guerra Mundial, la connivència dels països aliats amb la dictadura franquista. Quinze anys després Casals va reprendre la feina amb la intenció de convertir aquest oratori en un vehicle artístic que oferís l’essència del seu pensament. I efectivament, El pessebre va més enllà de la simple evocació del temps nadalenc: Casals hi va vehicular el seu particular clam per la pau, va expressar-hi la seva idea de fraternitat universal, d’entesa i de diàleg entre tots els pobles, el seu vehement desig de pau i de concòrdia. L’estrena es va fer a Acapulco (Mèxic) el 17 de desembre de 1960 i a partir d’aleshores es va passejar per un munt de països, especialment a Amèrica, tot convertint-se en un estendard, en un símbol de pau i fraternitat universal.
Pau Casals posa en tot moment la música al servei de les paraules, amb un cert regust local però amb sentit universal. Per aquesta raó Casals escriu en un estil clar, senzill i simple, fugint de l’efectisme i amb una gran sinceritat expressiva. El seu llenguatge musical és plenament tonal, melòdic, amb harmonies clares i simples, fugint d’atreviments i sense cap voluntat d’experimentació ni de trencament. Casals era conscient de la senzillesa i la simplicitat de la seva música, elements que, en canvi, li atorguen una fondària emocional inusual.
No obstant això, l’orquestració d’El pessebre és obra de son germà, Enric Casals, que va seguir uns paràmetres neoromàntics, de gran densitat i gruix sonor; i aquest és precisament un dels grans reptes que presenta aquesta obra: trobar l’equilibri i la transparència necessàries per fer lluir melodies i timbres sense ofegar les veus en l’espès magma sonor. Si alguna cosa se li pot retreure a Josep Pons en aquesta versió, és no haver trobat l’equilibri entre massa orquestral i veus. En determinats passatges, els solistes i fins i tot el cor van quedar ofegats per una densitat que està implícita en la música però que cal controlar, i que en major o menor mesura tots van patir. Tanmateix, la prestació dels cinc solistes va ser remarcable: el tenor David Alegret va fer surar la seva veu gràcies a una magnífica impostació i al seu timbre personalíssim, del qual només vam enyorar més gruix; excel·lents les intervencions del baríton Joan Martín-Royo, segur, còmode i generós; la mezzo Gemma Coma-Alabert va brillar en el paper de filadora i en la cançó de la mula, amb una veu càlida i vellutada; Marta Mathéu va mostrar la dolçor guspirejant del seu instrument, especialment encertada fent d’àngel a l’inici de l’obra, i de Maria a l’última part; i al baix Marc Pujol li van faltar greus i contundència en algunes intervencions, però va tenir una aportació global molt correcta. Cal destacar també el magnífic trio de patges que van cantar les tres veus masculines al final de la primera part, un dels moments més reeixits del concert.
El cor va estar a un altíssim nivell, consistent i sense fissures, tot i haver de lluitar en diversos passatges amb una orquestra musculosa i vehement: el problema, però, no va ser el volum ni la intensitat de so; ni tan sols el nombre generós de músics requerits per Pons per a aquests concerts; és la partitura el que ho provoca, amb una escriptura orquestral que fa insalvable aquest desequilibri sonor, inevitable en versions concertístiques (l’enginyeria de so pot fer miracles en un enregistrament). Tanmateix, va ser una versió ben explicada i plena de contrastos, amb detalls i subtileses que van donar color i llum a una obra injustament menystinguda. A part d’un bon concert, va ser, doncs, una reivindicació en tota regla de l’obra emblemàtica de la producció de Pau Casals.
