PALAU PIANO. Beatrice Rana, piano. A. Skriabin: Fantasia en Si menor, op. 28. M. Castelnuovo-Tedesco: Cipressi, op. 17. C. Debussy: “La terrasse des audiences au clair de lune”, núm. 7 del llibre II de Preludis, L. 123; “Ce qu’a vu le vent d’ouest”, núm. 7 del llibre I de Preludis, L. 117; L’isle joyeuse. F. Liszt: Sonata per a piano, en Si menor, S. 178. PALAU DE LA MÚSICA. 16 D’OCTUBRE DE 2023.
El retorn de Beatrice Rana al Palau ha servit per constatar les virtuts interpretatives de la pianista italiana, que segueixen despertant l’admiració unànime per tots els escenaris. Amb un recital que va ser dedicat a la figura de Joaquim Cabot, que fou president de l’Orfeó Català en el decurs de quasi tres dècades i a qui el Centre de Documentació de l’Orfeó Català dedica una exposició, Rana va desplegar un pianisme dotat d’una seductora personalitat.
El seu estil sempre es fonamenta en aspectes encaminats a cercar, mitjançant una sonoritat molt personal, els trets estètics més significatius de les obres que interpreta. No dubta a recrear-se en les harmonies de Debussy emprant temps distesos, jugant amb les ressonàncies per configurar unes lectures evocadores dels Preludis que interpreta.
Al Palau va crear una atmosfera màgica plena de sonoritats hipnòtiques que recreaven aquella plasticitat onírica suggerida per l’autor francès. Amb els Cipressi, op. 17 de Castelnuovo-Tedesco, obra inspirada en els xiprers de la Villa Forti i fonamentada en seductores harmonies molt properes al piano del darrer Liszt, Rana es recreava en els passatges suggeridors copsant el sentit descriptiu mitjançant un pianisme sempre evocador.
La Fantasia en Si menor de Skriabin, obra escrita l’any 1900, juga amb el contrast entre la delicadesa lírica i una vehemència exposada amb un virtuosisme caracteritzat pels salts d’octaves i arpegis de complexa execució. Des de la profunditat del moderato inicial fins al più vivo, Rana va crear un discurs eloqüent, màgic, que atrapava l’oient per la seva intel·ligència. El seu bon gust interpretatiu sempre predomina, malgrat l’eloqüent virtuosisme de l’obra, per elaborar matisos sonors de prístina claredat.
La segona part va estar dedicada monogràficament a la Sonata en Si menor de Liszt. Versió tremendament personal, especialment de tot l’episodi central que precedeix la fuga, amb uns temps volgudament lents, per aprofundir en el discurs d’aquesta pàgina mestra del piano del Romanticisme. Rana copsava tota la força dramàtica, el seu sentit orquestral, confrontant els temes faustians i mefistofèlics amb una tècnica desbordant per abordar els passatges d’octaves i els atacs d’acords que expressaven plenament el sentit del grandioso indicat a la partitura. Però per sobre de tot, la capacitat d’apianar, de cuidar els matisos més delicats, la introspectiva puresa lírica recreada amb un pianisme multicolor, van mostrar la profunditat i intel·ligència musical de la pianista italiana.
Imatge destacada: (c) Toni Bofill.
