BCN CLÀSSICS/TEMPORADA DE CAMBRA DE L’AUDITORI. Evgeny Kissin, piano. Obres de Bach–Tausig, Mozart, Beethoven, Chopin. L’AUDITORI. 13 DE GENER DE 2022.
No es tractava d’un recital més, d’un concert més; era l’oportunitat de tornar a escoltar Evgeny Kissin a Barcelona, quelcom que després d’un llarg impàs de temps s’ha anat produint darrerament: a l’inoblidable recital dedicat a Beethoven a L’Auditori (febrer del 2020) i al recital al Palau amb música de Gershwin, Berg i Chopin (abril del 2021), ara s’afegeix aquesta nova aparició amb un programa eclèctic dedicat a Bach–Tausig, Mozart, Beethoven i Chopin.
Un recital marcat pel record d’Anna Pavlovna, que ha estat la seva única professora des que, amb sis anys, el jove Kissin va entrar a l’Escola de Música Gnessin de Moscou, centre especial per a nens superdotats. La relació amb la seva professora va mantenir-se en el decurs dels anys i Pavlovna, que va morir el 27 de juliol passat a l’edat de noranta-vuit anys, va viure els darrers trenta anys amb la família del pianista. Són moltes ensenyances que han marcat el destí pianístic de Kissin, de les quals volem extreure’n dues: dipositar en ell l’herència i essència del piano de l’escola russa –exemplificada pels noms de Rakhmàninov, Richter, Gilels, Nikolajewa, Sokolov…– i vigilar que, des de la seva infantesa i joventut, no caigués en un excés de concerts que poguessin desenvolupar un efecte contraproduent en la seva progressió i que li trunqués la carrera de pianista excepcional.
Amant dels enregistraments en directe, fascinat per la música de Bach, perfeccionista en la sonoritat, en els timbres, en l’estil de cada autor, cadascuna de les seves actuacions ha mantingut un nivell de perfecció que pràcticament no admet discussió pel seu grau sublim de musicalitat, de sonoritats multicolors i per un talent que emergeix per igual interpretant Schubert, Prokófiev o Mozart. Aquella lluminositat que va enlluernar una generació en els llegendaris concerts del 1988 a Salzburg i, poc després, el de Cap d’Any a Berlín sota direcció de Karajan –que suposaria el darrer enregistrament del mestre salzburguès al capdavant de la Filharmònica de Berlín– s’ha mantingut immutable en el decurs dels anys.
I Kissin va obrir el recital a L’Auditori amb la celebèrrima Tocata i fuga en Re menor de Bach en l’arranjament pianístic de Carl Tausig. Fortalesa, majestuositat, eloqüència, una claredat meravellosa en la fuga i una sonoritat organística que emergia d’un Steinway explotat al màxim de possibilitats. Resultava curiós que Kissin escollís tot seguit una obra d’una bellesa colpidora pel seu grau de reflexió i interioritat com l’Adagio en Si menor de Mozart –tonalitat emprada pel salzburguès del tot infreqüent–, escrit el 19 de març de 1788. Un canvi de sonoritat que ens mostrava aquesta mirada calidoscòpica d’un Kissin que va oferir un Bach amb tots els efectes de grandesa virtuosística romàntica atorgats per Carl Tausig i que tot seguit va fascinar-nos en aquesta seixantena de compassos subtils i sublims llegats per Mozart.
I Kissin va culminar la primera part amb un Beethoven d’interpretació antològica, amb fort pathos emocional, de la Sonata núm. 31, en La bemoll major, op. 110, una obra entesa com un tot monolític, essencial, aprofundit en tota la seva dimensió i que amb la sublim versió de la fuga final va crear un efecte retrospectiu que poc abans havíem escoltat en la Fuga en Re menor de Bach. Al seu Beethoven escoltat mesos enrere –una prodigiosa Patètica o unes inoblidables Variacions Heroica–, ara s’unia una lectura de la Sonata núm. 31 que està a l’abast només de pocs escollits, entre els quals tots els melòmans tenim la nostra predilecció.
La composició de les Masurques, amb el seu peculiar ritme ternari amb accent sobre els temps dèbils, sempre va acompanyar la carrera compositiva de Chopin. Kissin va voler endinsar-se en aquestes pàgines subtils (núm. 5, op. 7/1; núm. 14, op. 24/1; núm. 15, op. 24/2; núm. 18, op. 30/1; núm. 19, op. 30/2; núm. 24, op. 33/3, i núm. 25, op. 33/4) amb una plasticitat que abandonava el virtuosisme, l’èmfasi, tot engrandint aquell rerefons popular que brolla càlidament d’aquestes composicions refinades.
Després, el lirisme bellinià que tant admirava Chopin i que quedava palès en una emotiva versió de l’Andante spianato culminat amb la grandesa i aquella sonoritat plena de bravura i heroïcitat d’una lectura apassionada de la Gran polonesa brillant.
Bravos i més bravos d’un públic posat dempeus per a un Kissin que, amb un recital eclèctic, va fascinar-nos una vegada més i que elevava la interpretació pianística a una dimensió només a l’abast d’uns quants; una mostra de talent al servei de la música, ja es tractés de Bach, Mozart, Beethoven o Chopin, i que hauria rebut la total aprovació de la seva professora.
Com a cloenda, de nou Bach, Mozart i Chopin. El coral “Nun komm der Heiden Heiland”, BWV 659, que pertany als Preludis corals de Leipzig de Bach, en l’arranjament que en va fer Busoni –la intensa obra escollida per Brendel per cloure al Palau el seu darrer recital–, el Classicisme elevat a la màxima expressió representat pel Rondó en Re major, KV 485 de Mozart, i com a comiat dues obres de Chopin: el temible i exigent Estudi d’octaves núm. 10 de l’op. 25 –que va fer embogir el públic per la seva bravura i també per la seva sensibilitat que emergia de l’episodi central– i el melangiós Vals en Fa menor, op. 70 núm. 2.
Un recital, insistim-hi, en què la Sonata op. 110 de Beethoven i l’Andante spianato i gran polonesa brillant de Chopin van emergir amb un mestratge a l’abast de ben pocs escollits.
Imatge destacada: (c) Toni Bofill.
