FESTIVAL DE PIANO DE TORROELLA DE MONTGRÍ. Valentina Lisitsa, Arcadi Volodos, Alexandre Tharaud, Josep Colom. AUDITORI ESPAI TER. DEL 17 AL 20 D’ABRIL DE 2014.
Per Lluís Trullén
El nou Festival de Piano de Torroella de Montgrí ha portat a l’Auditori Espai Ter quatre dels pianistes de més renom del circuit internacional. Coincidint amb les dates de Setmana Santa i aprofitant la infraestructura que suposa l’Auditori, Joventuts Musicals de Torroella va decidir impulsar aquest cicle que “tindrà continuïtat els pròxims anys i que en un període de tres edicions ja s’haurà consolidat”, tal com ens en comentava el director, Josep Lloret. Torroella de Montgrí ja havia organitzat uns quinze anys enrere concerts per Setmana Santa, però el fet d’oferir-se a l’església de Sant Genís provocava gran incomoditat logística en coincidir amb els oficis religiosos propis de les dates. Ara, amb un nou auditori, amb l’empenta turística de la zona i amb la fidelitat dels seus socis, Joventuts Musicals ha impulsat aquesta fórmula pianística que a l’efecte logístic i també econòmic resulta prou rendible. Però és l’elecció dels quatre pianistes el que ha dotat d’atractiu el Festival.
En primer lloc, la presència de Valentina Lisitsa, la gran estrella clàssica de Youtube, que amb més de seixanta milions de visites i cent mil subscriptors ha fet de les noves tecnologies la seva plataforma mediàtica. La seguia Arcadi Volodos, el gran virtuós i un dels fenòmens pianístics més emblemàtics de la darrera dècada, que ara ens presentava la seva vessant més intimista i poètica amb la Música callada com a obra emblemàtica. El dissabte va ser el torn del gran pianista francès Alexandre Tharaud, prou conegut pels seus nombrosos concerts i recitals al nostre país i que se situa entre els pianistes més eclèctics, per la seva varietat estilística del repertori. Tancava el cicle el gran mestre Josep Colom, un dels pianistes que més s’ha prodigat als nostres escenaris i que les seves recents actuacions a L’Auditori i en diferents escenaris del nostre país corroboren que està travessant un moment artístic extraordinari, d’acord amb la seva dilatada i reconeguda trajectòria.
La pianista ucraïnesa Valentina Lisitsa va ser nena prodigi i els seus èxits no es van fer esperar. Però al cap dels anys la fama es va diluir. Lluny de rendir-se i aprofitant les noves tecnologies, ha impulsat de nou la seva carrera fins a ser considerada una artista de fama internacional. Amb un programa que podríem considerar “d’alt risc”, per una demanda tècnica extrema, Lisitsa –que debutava als nostres escenaris– va mostrar-nos la seva vessant de pianista virtuosa, però també portadora d’innegables dots musicals. Un Beethoven apassionat i de gran expressivitat va fluir en el decurs de les Sonates Patètica i La Tempesta, tot mostrant-nos una intèrpret d’una seguretat tècnica impecable i allunyada de versions (pel seu tempo i fins i tot estil obert) escolàstiques. La segona part presentava dues obres monumentals, la Xacona de Bach transcrita per Busoni i la complexíssima Sonata en Si menor de Liszt. Versions espectaculars d’ambdues obres, en les quals va aprofitar la seva fortalesa i seguretat tècnica per captivar amb un pianisme vehement i abassegador. Se li podria demanar més aprofundiment en el fraseig, però aquesta seguretat i domini del color brillant i poderós en les grans estructures (i que explica els seus èxits amb la música de Rakhmàninov), contraresten aquest aspecte.
Un dia després va ser el torn d’Arcadi Volodos. Les seves antològiques versions d’obres de Liszt, dels Concerts de Txaikovski i dels números 2 i 3 de Rakhmàninov o la seva espectacular i inversemblant –pel cúmul de dificultats– adaptació de la Marxa Turca, el van situar com a pianista del tot vinculat al gran virtuosisme i fins i tot a ser comparat amb Horowitz. Però Volodos també sap apropar-se al piano més íntim i poètic amb una sensibilitat musical extraordinària. Volodos, amb el seu disc dedicat a la Música callada de Mompou, ha ajudat a internacionalitzar encara més la música d’un dels més grans autors catalans. Va obrir el recital amb una de les sonates menys divulgades de Schubert, com és la D. 279 en Do major, escrita quan el compositor tenia disset anys i en un estil clàssic. Una selecció de la Música callada ens va mostrar el Volodos més sublim. Antològic el seu domini de la sonoritat, la puresa aconseguida en les harmonies, la plasmació mil·limètrica d’aquella nuesa dins una lentitud que evoca la poesia més íntima de sant Joan de la Creu en què Mompou es va inspirar. Versió magistral d’un Volodos que va continuar el recital amb una refinadíssima i descriptiva versió de les Escenes d’infants i amb la Fantasia també de Schumann, que, fent referència a la mateixa frase que remarca el compositor a l’inici de la partitura, va ser interpretada “de manera fantàstica i apassionada”. Un Volodos que va incloure fora de programa la intimista música de Mompou (amb la seva adaptació de la cançó Damunt de tu només les flors).
I del Volodos més íntim, el Festival va passar a la figura d’Alexandre Tharaud, l’elegant pianista francès, que va iniciar el recital amb obres “infreqüents” de Mozart, com la Suite en Do major, el Praeambulum o la Giga en Sol (totes escrites a la manera barroca) i amb la cèlebre Sonata KV 331, amb el seu darrer moviment “Alla turca”. És un pianista objectiu, intèrpret fidel (malgrat algunes llicències en el darrer moviment de la Sonata) que lluny d’aprofitar les obres de Mozart per a lluïment personal presentant versions fora d’estil, converteix en el seu eix interpretatiu la claredat, les línies fins i tot massa planes en algun moment, i el dibuix delicat que es mou en un marge curt de dinàmiques. Per contra, la seva versió dels Quatre impromptus, op. 90 de Schubert (precedida per una adaptació més que discutible del conegudíssim i sublim “Adagietto” de la Cinquena de Mahler), va resultar –per la frescor, per la naturalitat i per l’apassionament– d’un atractiu inqüestionable. Un Preludi de Bach-Siloti, una Sonata d’Scarlatti i una masurca de Chopin van cloure un recital de gran atractiu interpretatiu.
