32è FESTIVAL DE MÚSIQUES DE TORROELLA DE MONTGRÍ. Josep Colom, piano. Obres de Mompou, Debussy i Chopin. ESGLÉSIA DE SANT GENÍS DE TORROELLA DE MONTGRÍ. 21 DE JULIOL DE 2012.
Per Lluís Trullén
Amb un recital del pianista Josep Colom, el 32è Festival de Músiques de Torroella de Montgrí va obrir les portes d’una proposta que enguany estarà integrada per una quinzena de concerts. Prèviament al recital, Josep Lloret, director del Festival, es va mostrar confiat que en la propera edició la construcció definitiva de l’Espai Ter permeti oferir una nova dimensió al cicle, i l’escriptor Miquel Desclot va lloar aquesta edició plena de grans noms artístics i de programes d’indubtable atractiu.
Josep Colom esdevé un pianista sobradament reconegut per la seva trajectòria i una qualitat artística indiscutible. Pianista de toc personal, calculador, intel·ligent en els seus plantejaments d’enfocament estilístic sobre les obres, va estar novament a una gran altura interpretativa davant d’un públic que omplia l’aforament de l’església gòtica de Sant Genís. Colom va plantejar un programa en què la música de Chopin, Mompou i Debussy s’anava intercalant. Peces, però, totes emmarcades en la delicadesa i la subtilitat, en l’encant oníric per recrear una atmosfera càlida i refinada i, en definitiva, per poder modular una música que fins i tot cuidava, ja en el decurs de la segona part, els enllaços a nivell tonal i modal entre les obres. Nocturns, la Berceuse o la Barcarola de Chopin, Images i Estampes de Debussy, Cançons i danses i fragments de la Música callada de Mompou, s’enllaçaven en un programa deliciosament traçat i elegantment interpretat. Llàstima que la inevitable reverberació de diversos segons que es produeix dins l’església (malgrat la campana acústica situada darrere el piano), provoqués un excés de ressonància que trencava la transparència del discurs líric i harmònic de les obres.
Colom coneix Debussy a la perfecció amb l’herència rebuda dels seus anys d’estudi a l’École Normale de París; aprofundeix en el més recòndit del discurs quan interpreta una música que veritablement estima com és la de Mompou (la seva integral discogràfica esdevé referència obligada), i afronta Chopin amb una personalitat interpretativa que sempre cerca un equilibri entre apassionament, lirisme, sobrietat en els tempi i molta subtilitat. Un recital que defugia els focs d’artifici (a tall d’exemple: dels Estudis op. 10 i op. 25 de Chopin, en va escollir el més subtil, el setè de la sèrie dedicada a la comtessa d’Agoult), que destil·lava una sensibilitat refinadíssima amb la Música callada i que ens transportava a les aromes de la música oriental de la Pagoda de Debussy o a la descriptiva estampa impressionista dels Jardins sous la pluie del mateix compositor francès. Un recital d’una profunda càrrega expressiva que va culminar, ja fora de programa, amb la sempre essencial música de Bach.
