EL PRIMER PALAU. Joaquín Arrabal (contrabaix), Daahoud Salim (piano). Obres de Valls, Schubert, Bottesini, Beethoven, Schulhoff i Falla. / David Palanca (clavicèmbal), Esther Piñol i Grífols (arpa). Obres de Forqueray, Brasa, Bach, Zabel, Hindemith, Sanmartí, Brotons i Fauré. PALAU DE LA MÚSICA. 13 i 20 D’OCTUBRE DE 2016.
Per Josep Barcons
El segon concert del cicle El Primer Palau presentava les actuacions de dos músics amb accent andalús: el contrabaixista Joaquín Arrabal (extremeny, per ser exactes) i el pianista Daahoud Salim, que es va formar a Sevilla i ha continuat els seus estudis –en la doble modalitat de clàssica i jazz– a Holanda.
El tercer presentava accents diferents, i s’aglutinava entorn de la corda polsada, amb les actuacions del clavicembalista lleonès David Palanca a la primera part i de l’arpista catalana Esther Piñol i Grífols a la segona, acompanyada a la marimba en una de les peces pel seu company Ferran Carceller.
Joaquín Arrabal
Des de l’inici d’aquesta temporada, el contrabaixista Joaquín Arrabal ocupa la plaça d’assistent de solista de l’Orquestra del Gran Teatre del Liceu després d’haver superat l’any de prova al llarg de la temporada passada. Això sol ja és garantia de la solvència i de l’estat de forma del músic d’Almendralejo. I no ha d’estranyar, doncs, que el seu programa fos d’una exigència tècnica absoluta, explorant amb mestratge tots aquells recursos de l’instrument que rares vegades apareixen en el seu rol orquestral. Sempre ben acompanyat per la pianista Astrid Steinschaden, Arrabal va obrir el programa amb la Suite andalusa del contrabaixista i compositor Pere Valls. A l’exterior de l’edifici, una tempesta notable il·luminava a cops de llampec les vidrieres del Palau, mentre Arrabal n’oferia una versió convincent, amb caràcter i ímpetu, i un lirisme sostingut en els moments més tendres de l’obra.
La segona de les peces que va abordar fou la coneguda com a Sonata Arpeggione de Schubert, escrita per a aquest instrument a mig camí entre la guitarra i el violoncel (tenia trasts i estava afinada com una guitarra, però les cordes es fregaven amb un arquet). Pertinentment transcrita (l’arpeggione caigué en desús i quedà com una raresa organològica), Arrabal va fer-ne una versió sòbria, amb molt bon gust i un control delicat del so, que mai no incidia en exabruptes. Igual que en l’obra que va seguir: el Capriccio di bravura de Bottesini, el repertori del qual no pot faltar mai en un recital de contrabaix.
Un programa, el d’Arrabal, absolutament inscrit en una estètica romàntica que va permetre al jove contrabaixista de 27 anys fer palès el seu bon gust i el seu bon savoir faire.
Daahoud Salim
A la segona part, amb el tarannà desimbolt de qui puja a una jam session, Daahoud Salim va entrar a escena per presentar la Sonata op. 101 de Beethoven. Salim –que té una notable semblança amb Keith Jarrett– va abordar-la amb un enfocament personal que, tot i ser indicatiu de la seva originalitat, no ens va acabar de convèncer: un discurs molt fragmentat, amb bona tècnica i bon so, amb atenció als plans sonors (excel·lent la fuga), però notablement compartimentat. Un Beethoven, diríem, amb influències de Pogorelich, Gould i Gulda, ric en matisos, però faltat d’amplitud de mires.
Salim va heure-se-les tot seguit amb la Suite núm. 3 (per a la mà esquerra) d’Erwin Schulhoff, que aquest compositor txec –mort el 1942 al camp de concentració de Weissenburg– va dedicar a Paul Wittgenstein. Aquest va ser el moment àlgid de la vetllada, no sols per l’encert de programar una obra tan poc comuna d’un compositor que el règim nazi va reeixir a enterrar, sinó per la magistral interpretació que en féu el jove pianista: una solvència i una brillantor exquisides, amb un simfonisme pianístic aclaparador, tant per la potència sonora com per la bellesa desplegada (i amb una sola mà, evidentment).
La vetllada es va cloure a mode de capicua. Si Arrabal havia encetat el vespre amb la Suite andalusa de Pere Valls, ara era la Fantasia baetica de Manuel de Falla la que tancava les actuacions recuperant l’accent andalús. Però no gaire: perquè, en comptes d’incórrer en deixos flamencs, la lectura de Salim va aproximar la Baetica a latituds septentrionals, tot extraient un sofisticat perfum impressionista d’una obra escrita per encàrrec d’Arthur Rubinstein l’any 1918 i que Falla –contràriament al que era habitual en ell– va tenir enllestida en només quatre mesos.
Salim, fora de les directrius del cicle, va finalitzar la seva actuació amb un bis de factura pròpia, les agradables línies i harmonies del qual van acabar de fer emmudir la tempesta que havia fet estralls al principi del concert.
David Palanca
Si en el segon concert, la indumentària i l’actitud dels intèrprets era notablement desimbolta, en el tercer van tornar les maneres més impostades del tarannà clàssic. Amb rigorós i llampant vestit negre i camisa blanca, el clavicembalista David Palanca va pujar a l’escenari per interpretar obres de Forqueray, Brasa i Bach. I després ho féu Esther Piñol, amb un elegant vestit escotat d’esquena i una actitud escènica amable i lluminosa.
El més sorprenent del recital de Palanca –que va adreçar-se al públic amb una projecció vocal quasi inaudible– fou l’elecció del repertori. En comptes d’optar pel nodrit catàleg d’obres originals per a clavicèmbal, aquest jove professor del Conservatori de Múrcia va proposar un recital gairebé temàtic, basat en la idea de transcripció. I va fer-ho apel·lant a una obra del Barroc francès (la Suite núm. 5 de Forqueray), a una obra del Barroc alemany (la Xacona de Bach) i a una obra original d’Ignacio Brasa, construïda com una paràfrasi lliure d’una peça barroca (qui sap si italiana).
Palanca va arrencar amb la Suite núm. 5 d’Antoine Forqueray, original per a viola de gamba, en una transcripció atribuïda al mateix autor i que manté la fogositat de l’original (es diu que Forqueray tocava la viola com un dimoni, mentre que Marais la tocava com un àngel). Palanca la va abordar amb vigor, fent que el caràcter dels moviments quedés ben reflectit a les seves mans: va mostrar-se delicat en els temps lents, però la seva aproximació en els ràpids –potser per la naturalesa de l’instrument que tenia a disposició–, tot i que convincent, resultava un xic feixuga i densa de sonoritat. Quelcom semblant va passar també en l’arxiconeguda Xacona de Bach (en la clafida transcripció moderna de Lars Ulrik Mortensen), que Palanca culminà cultivant gestualment un silenci llarg (quasi excessiu) abans dels merescuts aplaudiments.
Com a obra central del programa, entre la Suite i la Xacona, David Palanca presentava la Transcripció sobre peça barroca per a corda (paràfrasi lliure) d’Ignacio Brasa: un títol llarg i genèric per a una obra que no era la millor aliada per al lluïment del solista. Els segles XX i XXI han vist notables aproximacions al repertori barroc: n’hi ha prou de pensar en el Pulcinella d’Stravinsky, en la Desintegració morfològica de la Xacona de Bach de Montsalvatge o en el Nocturnal de Britten per veure procediments ben diversos i reeixits. Però –si bé és meritori programar repertori contemporani–, el llenguatge notablement ardu de Brasa no feia brillar prou l’instrument (almenys per a un cicle que té dimensió de concurs), i tornava opaca fins a l’extrem l’original del qual s’autoerigia en paràfrasi.
Esther Piñol i Grífols
Amb tres quartes parts del cicle completades, l’actuació d’Esther Piñol i Grífols va significar un dels moments musicalment més rellevants dels sis recitals vistos fins al moment. L’arpista catalana, amb una musicalitat exquisida, va confegir un programa que s’obria i es tancava (talment una sonata cíclica) amb regust francès, mentre que al mig deambulava per tres obres contemporànies de llenguatges prou diferenciats, però amb el comú denominador de defugir plantejaments atonals.
Piñol va encetar el recital amb La Source d’Albert Zabel: cinc minuts d’arpegis incessants que simulen el brollar d’una font. Com si recreés la primera Ennèada de Plotí, de la seva aproximació va emanar bellesa, serenor i una musicalitat profundament orgànica i rica en matisos. Si en aquest capritx de concert –de títol i estètica francesos, tot i ser de compositor alemany–, Piñol va demostrar la seva naturalitat en el fraseig, la Sonata de Hindemith va permetre-li mostrar les seves aptituds en un llenguatge completament diferent. Tot i alguns harmònics traïdors, Piñol va saber mantenir-hi la tensió i l’interès de cap a peus, en una versió madura i suggeridora.
Com a eix central de la seva actuació, Piñol va encertar-la enriquint tímbricament el recital i programant A través de la pedra, del compositor manresà Joan Sanmartí. Per interpretar-la, va requerir la presència de Ferran Carceller, amb qui forma el Blooming Duo i amb qui va teixir un diàleg acuradíssim i evocador. Les sonoritats de marimba i arpa s’amalgamen meravellosament en aquesta obra de regust modal encarregada per aquesta parella d’intèrprets excel·lents.
Acte seguit, una interpretació solvent de la Subtilesa de Salvador Brotons (que explora –no sols subtilment– tots els recursos sonors de l’arpa) va servir per conduir el concert cap al final. Amb una afinació que començava a estar ressentida de tantes notes, l’arpa d’Esther Piñol va fer aflorar l’exigent Impromptu, op. 86 de Gabriel Fauré, tot reprenent l’estètica apol·línia que havia brollat en el Zabel d’inici.
Aquesta setmana el cicle descansa. El proper concert serà dijous 3 de novembre, en què actuaran el percussionista Noè Rodrigo Gisbert i el quartet de saxos Kebyart Ensemble.
