EL PRIMER PALAU. Laura Pastor, piano. Arts Dúo (Salvador Bolón, violoncel, i Paulina Dumanaite, piano). Obres de Montsalvatge, Schumann, Granados i Franck / Víctor García, violoncel. Aarón Ribas, orgue. Obres de J. S. Bach, Dall’Abaco, Migó, Vierne i Widor. PALAU DE LA MÚSICA CATALANA. 6 i 20 D’OCTUBRE DE 2017.
Per Josep Barcons
El Primer Palau torna a omplir de joventut, il·lusió i talent l’escenari modernista del carrer de Sant Pere Més Alt. Més enllà dels interessants premis que puguin obtenir els participants, el certamen (híbrid entre el concurs i el cicle de concerts) té com a veritable premi el fet que els joves que hi participen puguin debutar com a solistes en un escenari tan emblemàtic com el Palau de la Música. De la seixantena de sol·licituds rebudes, són vuit els solistes o formacions escollits per trepitjar el parquet de la sala modernista. I això dona pagues del nivell que s’hi acostuma a veure.
Primera part del primer concert
Al primer concert debutaven la pianista barcelonina Laura Pastor i el duet Arts Dúo, format per Salvador Bolón (violoncel) i Paulina Dumanaite (piano), que actualment resideixen a Suïssa. Pastor ho feia encetant el seu recital amb el neoclassicisme de la Sonatina pour Yvette de Montsalvatge, tractat amb bon tacte i elegància, sempre des del capteniment. Al tercer moviment, aquest capteniment va veure’s una mica emborronat per les exigències de la partitura i les aparicions jocoses van ser més intuïdes que realitzades.
El toc burlesc dels compassos finals de la Sonatina s’enllaçava pertinentment amb la Grande humoresque de Schumann. Aquí Pastor va continuar amb elegància, però en la seva intervenció faltava contrast de caràcters, ja que tot era dit des d’una amabilitat, en aquest context, potser massa educada. Amb bon so, Pastor captivava en els moments de més lirisme, però li faltava empenta en els de més envit dramàtic.
Segona part del primer concert
A la segona part, l’Arts Dúo confiava la seva intervenció a dues obres, també: l’“Intermezzo” de les Goyescas de Granados (pàgina cèlebre en la versió de Gaspar Cassadó) i la Sonata per a violoncel i piano de Cesar Franck. Amb flexibilitat corporal i so franc, Salvador Bolón i Paulina Dumanaite dialogaven amb frescor i energia, amb un so del piano ben projectat i d’àmplia paleta de matisos. Després del bombó efectivíssim de Granados (veritable cavall guanyador del repertori per a violoncel i piano que s’ha interpretat ja unes quantes vegades en les darreres edicions d’El Primer Palau), el duet abordava amb delicadesa la Sonata de Franck.
Malgrat l’entrada una mica nasal del cello (de seguida més mel·lífera), l’atmosfera màgica creada pel bon tacte de Paulina Dumanaite en els acords del piano convidava a endinsar-se en l’univers de Franck de manera franca i suggeridora. La versió d’aquest duet que estudia a la Musikakademie de Basilea va ser d’aquelles que deixa bon regust de boca, marge al misteri i eixamplament d’esperit. Perquè abordaren la música del compositor francès amb perspicàcia i maduresa interpretativa, tot deixant intuir el millor de l’obra amb precisió mil·limètrica, bon so i flexibilitat agògica, però sempre amb una contenció que no posava deliberadament tota la carn a la graella i feia venir ganes de més.
***
El segon concert, quinze dies després del primer per mor del pont de la Hispanitat, presentava també el so del cello, però aquest cop sense piano. I a la segona part va sonar l’orgue del Palau, que en aquest certamen no sonava des que el guanyà, en l’edició del 2004, l’aplaudit Juan de la Rubia.
Primera part del segon concert
El violoncel·lista Víctor García va plantejar un interessant recorregut per diverses obres de J. S. Bach i Giuseppe Maria Dall’Abaco. Amb un programa trenat amb minuciositat i notòria intel·ligència, feia seguir a cada “Preludi” de les quatre primeres Suites de Bach, un Capriccio de Dall’Abaco, per acabar amb el “Preludi” de la Cinquena Suite, que demana scordatura. Això no sols permetia fer un recorregut tonal coherent (Sol major–Re menor–Sol menor–Do major–Mi bemoll major–Do menor), sinó contraposar dialogalment dos estils compositius complementaris. A la densitat i profunditat conceptual bachiana, s’hi oposava un Dall’Abaco més fresc i epidèrmic. I així, el recorregut de García esdevenia un viatge variat i de contrastos amables, pertinentment ressaltats per una interpretació audaç, que treia partit dels efectes sonors que li permetien partitura i instrument (interessant el flautato en alguns passatges i els efectes de resposta en eco en d’altres).
Més enllà d’aquestes notes de color, la principal virtut del recital d’aquest elegant violoncel·lista sevillà va raure en la capacitat per mantenir l’atenció al llarg dels 35 minuts de recital desplegats sense pausa. Amb so sobri (fins i tot una mica aspre d’entrada), García va abordar el repertori amb enteresa i una afinació impol·luta tant en les línies melòdiques com en les freqüents dobles cordes escrites pels compositors.
Segona part del segon concert
No és cap joc de paraules, però la segona part del segon concert va tenir una primera i una segona part, i gairebé gosaríem dir que un primer i un segon intèrpret. Si a la primera obra, la Tocatta, adagio i fuga en Do major, BWV 564 de Bach, Ribas va manifestar inseguretat de tempo, frasejos una mica embarbussats i poca transparència, a partir de l’estrena de l’Scherzo des Rusalkas del jove compositor Marc Migó, l’organista barceloní es va ensenyorir de l’escenari i de l’instrument.
A partir d’aquest moment va aparèixer un Ribas segur, ferm i solvent, que va abordar amb tremp, fúria, delicadesa i netedat les acrobàcies de la literatura del gran orgue, en el mar obert del qual nedava més còmode que en els rierols de Bach. Primer, amb dues de les 24 peces de fantasia de Louis Vierne, triades amb encert: la demandant i rabiüda “Tocatta” i la poètica “Clair de lune”, plantejada i sostinguda amb interès. I després, amb el “Finale” de la Simfonia núm. 6, op. 42 de Charles-Marie Widor, defensat amb convicció i grandiositat.
A banda de l’espectacularitat del gran orgue simfònic, el moment més interessant del concert va ser, probablement, el moment frontissa, en què Ribas va sobreposar-se al Bach tèrbol del principi amb l’estrena absoluta de l’Scherzo des Rusalkas de Marc Migó. Fer una estrena absoluta és un gest compromès. I Ribas el va superar amb èxit, en presentar aquesta partitura honesta i ben trabada amb convicció i imaginació en els registres.
***
Els propers dos divendres (ara sí consecutius, el 27 d’octubre i el 3 de novembre, si res no ho impedeix) veurem els concerts de Nikola Tanaskovic (acordió) i el duet de pianos IndiviDUAL, format per Pierre Delignes i Alice Burla, d’una banda. I de l’altra, el concert del pianista Marc Serra i de la soprano Mercedes Gancedo (acompanyada al piano per B. G. Miralles). Per cloure el cicle, tal com és habitual i ja fora de concurs, el dia 30 de novembre es llegirà el veredicte del concurs d’enguany al concert de guanyadors de l’edició anterior d’El Primer Palau. Un concert a càrrec dels saxofonistes del Kebyart Ensemble, que també ens brindaran l’estrena absoluta d’una altra obra: Estris de llum de Joan Magrané.
