EL PRIMER PALAU. Concert de cloenda. Mercedes Gancedo, soprano. Beatriz Miralles, piano. Cançons de Fauré, Debussy, Yoshinao Nakada, Strauss, Schumann, Wolf, Montsalvatge i Bernstein. PALAU DE LA MÚSICA. 28 DE NOVEMBRE DE 2018.
Un any més es va celebrar el concert de cloenda d’El Primer Palau, l’enginyós híbrid de cicle de concerts i concurs d’interpretació que ofereix a joves artistes la possibilitat d’actuar per primera vegada al Palau de la Música. Com sempre, la primera part de l’acte va estar dedicada al lliurament dels premis, que enguany van recaure en l’organista Joan Seguí Mercadal com a guanyador del primer premi i el Premi Catalunya Música; El Trío Ramales, que va obtenir el Premi de la Crítica i un accèssit; el violinista Bernat Prat, mereixedor d’un altre accèssit, i el Dúo Vallés-Vera, que va obtenir el Premi Joventuts Musicals de Catalunya.
La segona part va consistir, també com sempre, en l’actuació de l’artista guanyadora de l’edició de l’any passat d’El Primer Palau: la soprano argentina Mercedes Gancedo, que va actuar acompanyada al piano per Beatriz Miralles. L’actuació de Gancedo va començar de manera convencional amb cançons ben triades de Fauré, Debussy, Strauss, Schumann i Wolf, que van servir per demostrar el coneixement de Gancedo de les diverses escoles i variants del lied i la mélodie. Enmig de tot això una petita perla desconeguda: la cançó Sakura Yokocyo (Flors de cirerer) de Yoshinao Nakada (1923-2000).
La primera part va acabar amb les conegudes Cinco canciones negras de Montsalvatge, unes precioses peces senzilles, que lliuren tot el seu encant quan a més de cantar-les correctament, com va ser el cas, s’afegeix a la interpretació una mica de murrieria, fi sentit de l’humor, atreviment i no poca desimboltura. De tot això n’hi va haver, i molt.
A la segona part el concert va deixar de ser convencional per convertir-se en un acte artístic nou ple d’enginy i gràcia. Dedicada totalment a cançons de Bernstein, Gancedo i Miralles la van començar disfressades de nenes. La sorpresa va ser majúscula, no ho hauria estat tant si al programa de mà s’hagués indicat que I hate music!, el grup de cançons que van iniciar la segona part, se subtitula A cycle of five kid songs. Gancedo i Miralles van estar delicioses: van tocar, van cantar, van jugar, van escenificar, tot fet amb seguretat, amb maduresa, amb coneixement. La interpretació va incloure també I’m a person too, la darrera cançó del cicle, no indicada, tampoc, al programa de mà.
Nova disfressa, ara de cuineres, per interpretar La bonne cuisine, quatre hilarants receptes de cuina per a veu i piano, també de Bernstein, quatre petites cançons fresques i desenfadades a través de les quals vam poder gaudir de la divertida maduresa que està assolint l’artista Mercedes Gancedo i de l’exemplar lliçó de llibertat espiritual que encara avui ens dona Leonard Bernstein, el compositor de qui aquest any festegem el centenari del naixement. Per acabar, a tall de bis, un petit homenatge argentí, la bellíssima Canción al árbol del olvido d’Alberto Ginastera, aquella que acaba dient “Me olvidé de olvidarte”.
Imatge destacada: © Antoni Bofill
