PALAU CAMBRA. Zehetmair Quartett. Obres de Haydn i Hindemith. PALAU DE LA MÚSICA. 28 DE FEBRER DE 2017.
Per Lluís Trullén
Talent, treball i rigor semblen constituir el pilar sobre el qual es sustenten les interpretacions i actuacions que ofereix el Quartet Zehetmair. Lloat en els més de vint anys d’història com un dels més destacats conjunts de cambra de tot el món, les seves interpretacions són sinònim de refinament, elegància i sobrietat. El Quartet Zehetmair portava al Palau dos Quartets de Haydn que emmarcaven el complexíssim Quartet núm. 5 en Mi bemoll major de Hindemith. Obra escrita l’any 1943, quan el compositor alemany residia als Estats Units després del seu exili a Suïssa, aquest Quartet pertany al període posterior a la seva etapa expressionista i neoclàssica. Escrit un any després del seu Ludus Tonalis, s’escapa de l’estètica atonal avantguardista per seguir pautes plenament tonals i que miren formes musicals del passat com la fuga (Bach), la forma sonata (Mozart) o la passacaglia.
El Quartet Zehetmair funciona com un bloc marmori, en el seu si no hi ha fissures. La comunió en la difusió de les idees musicals i la consistència en la recerca d’uns aspectes estètics que han estat curosament definits prèviament a la interpretació ajuden explicar l’aprofundiment musical de les seves versions. Un Hindemith que va resultar refinat i potent, evocador però també directe, precís en el tempo i d’una claredat conceptual absoluta. Equilibrat, rítmicament escrupolós i mantenint un discurs punyent, aquesta versió podria justificar per si sola que el Quartet Zehetmair fos distingit l’any 2014 amb el Premi Paul Hindemith.
Dos celebèrrims Quartets de Haydn emmarcaven l’obra del compositor alemany. El primer, l’opus 3 núm. 5, en Fa major, conegut com a “Serenade” , famós pel seu “Andante cantabile”; el segon, l’opus 76 núm. 3, en Do major, “Emperador”, en què el tema amb variacions ha esdevingut l’himne austríac. El Hadyn proposat pel Quartet Zehetmair destil·la frescor, amabilitat, elegància clàssica. Segueix uns cànons interpretatius absolutament proporcionats en l’elecció dels tempi (només podria atribuir-se una certa lentitud en els moviments més calmats) i es percep aquella entesa entre els músics que sempre cerca un resultat comú. Es tractés de l’opus 3 (obra espúria atribuïda a Romanus Hoffstetter) o de l’opus 76, el refinament clàssic va prevaler en una interpretació plena de detalls, matisos i elegància. Un concert de música de cambra que corrobora aquesta qualitat que sempre ha exposat el Quartet Zehetmair.
