LIFE VICTORIA. Natalie Dessay, soprano. Philippe Cassard, piano. Obres de Fanny Mendelssohn, Hensel, Clara Wieck Schumann, Alma Mahler, Ernest Chausson, Francis Poulenc, Claude Debussy, Jules Massenet i Charles Gounod. AUDITORI AXA-SALA VICTÒRIA DELS ÀNGELS. 5 DE MARÇ DE 2024.
Quan la Fundació Victoria de los Ángeles va anunciar el bateig de la sala principal de l’Auditori Axa amb el nom de la cèlebre soprano barcelonina, ja feia temps que el recital de Natalie Dessay amb el qual es va fer coincidir havia despertat l’expectació dels melòmans.
La diva francesa no va decebre gens, amb una aposta forta i singular, per diversos motius. En primer lloc, pel programa escollit, que va reivindicar les dones compositores a la primera part i va convidar al descobriment de petites joies de Fanny Mendelssohn, Clara Wieck i Alma Mahler, incloent-hi un interludi per a piano sol de la segona d’aquestes. Tant Dessay com el seu acompanyant, el pianista Philippe Cassard, van sortir airosos d’una selecció que suposava tot un repte, tant tècnic com expressiu.
Si les sensacions havien estat positives a la primera part, els artistes ho van acabar de reblar a la segona, dedicada al repertori francès de cinc compositors. D’una banda, la llengua pròpia va beneficiar evidentment les interpretacions de Dessay, si bé, curiosament, va ser en un parell d’aquestes peces –una de les quals, la llarguíssima La dame de Monte-Carlo de Poulenc– on la memòria li va jugar una mala passada, que evidentment va ser disculpada pel públic amb un aplaudiment espontani.
El cant de Dessay, als cinquanta-vuit anys, i a pesar de totes les vicissituds passades pel seu instrument, segueix essent un model de bon gust i la seva tècnica segueix constituint una prodigiosa lliçó de cant, com va demostrar amb un ampli repertori de reguladors, mezze di voce i filats que van compensar, en algun moment, un timbre lleument mat o un color no excessivament bell.
Si bé va afegir a tot això les seves qualitats actorals naturals, a la recta final del recital la soprano va lliurar-se a l’òpera i va fer més evident l’homenatge a Victòria dels Àngels tot encarnant dos dels personatges compartits amb ella: Marguerite de Faust i Mélisande de Pelléas et Mélisande. Així mateix, va escollir com a primera propina “Porgi amor” de Le nozze di Figaro i, segonament, després de fer-se pregar, una ària de Lakmé de Delibes, molt més desconeguda.
Imatge destacada: (c) LIFE Victoria.
