FEMAP. Capella de Ministrers (dir. Carles Magraner) i Maria Jonas. PUIGCERDÀ. 11 D’AGOST DE 2017 | Fantasiant. REFUGI DEL NIU DE L’ÀLIGA. 12 D’AGOST DE 2017.
Per Josep Barcons
El mateix divendres 11 d’agost que Jordi Savall iniciava el Festival de Música Antiga de Poblet amb un concert inspirat en els extraordinaris viatges d’Ibn Battuta, el que vindria a ser el seu homòleg valencià, és a dir, Carles Magraner, feia quelcom semblant a l’església de Sant Domènec de Puigcerdà amb un programa inspirat en la llegenda del Grial. Acompanyat de dos instrumentistes més de la seva Capella de Ministrers i de la trobairitz alemanya Maria Jonas, el violagambista valencià va recórrer diverses músiques que giraven a l’entorn de la quête grialesca de Perceval: sens dubte, un dels viatges per excel·lència de l’edat mitjana, si no el viatge per antonomàsia.
El programa –molt ben concebut, magníficament trenat i dividit en cinc blocs– proposava un pelegrinatge per diverses músiques coetànies a quatre grans noms de la literatura medieval relacionats amb el mite artúric: Chrétien de Troyes, Robert de Boron, Wolfram von Eschenbach i Hélinand de Froidmond. I per acabar, com a bon valencià, Magraner va al·ludir a la tradició que diu que el calze sant –de les mans de Martí l’Humà i d’Alfons el Magnànim– va anar a raure a la catedral de València (on encara avui se’n conserva la relíquia), tot substituint en l’últim bloc el nom d’un escriptor pel d’un regnat, el de la Corona d’Aragó.
Tot i la franquesa i claredat de Magraner explicant el projecte, haurien estat d’agrair unes notes sobre el programa més completes i minucioses, bo i detallant la filiació de cada una de les obres que s’hi interpretaven, d’autors com Rigaud de Bervezilh, Conon de Béthune, Alfons X el Savi, Hildegard von Bingen, Matfré Ermengau, Tannhäuser (que no és sols el títol d’una òpera) o el mateix Chrétien de Troyes, entre d’altres. Noms escassament programats, dels quals –recorrent a la literatura artúrica, a la musicologia medieval o a entrevistes com aquesta– es pot arribar a descabdellar l’origen, però que unes bones notes acompanyant el programa haurien ajudat a situar. Si bé el nombre de concerts del FEMAP, l’aprofitament minuciós dels recursos i la complexa logística que s’hi desplega potser fan inviables un bon text explicatiu de tots els concerts, almenys sí que en alguns (potser els de més calat) seria bo poder comptar amb articles profunds i amb els textos de les cançons. ¿Qui sap si aquest podria ser un guany de cara a futures edicions, acostumats com ens té el FEMAP a introduir millores un any rere altre?
A nivell musical, el concert no va aportar tant com el programa feia esperar. El centenar escàs de persones que van aplegar-se a Puigcerdà van poder gaudir del bon treball dels tres representants de la Capella de Ministrers que van actuar-hi (Carles Magraner, Robert Cases i Eduard Navarro) interaccionant amb la cantant Maria Jonas, experta en el repertori medieval. Però potser per les dimensions de l’església, i tot i pretendre jugar amb l’espai, la seva proposta es va fer petita i va quedar deslluïda. Malgrat la bona veu de Maria Jonas, la seva gesticulació afectada i el seu joc maldestre per l’espai (amb moviments forçats i inorgànics) van restar màgia a una actuació que –contràriament a la taula on seuen els cavallers artúrics– va quedar poc rodona.
***
Si Savall voreja els 75 anys, i Magraner els 55, Anna Casademunt i Marc de la Linde pertanyen a la jove generació de gambistes que fan el seu camí sovint amb independència (per bé i per mal) dels tòtems que els han precedit i que encara estan en actiu. Tots dos provinents de famílies amb profundes arrels musicals, han trobat en la formació Fantasiant un lloc idoni per als seus diàlegs musicals. Acompanyats del tiorbista Igor Davidovics, el dissabte 12 d’agost al vespre van oferir un programa de música per a dues violes (amb acompanyament de continu o sense) en un lloc tan especial com el refugi del Niu de l’Àliga, a 2.537 metres d’altitud, al qual s’accedeix amb el telecabina de La Molina i Masella. La manera de tocar d’aquests dos joves és entusiasmada, plena de vivacitat, amb mirades còmplices i il·lusió innocent en els somriures. I la seva música sona també així, indiferent a les petites màcules que es puguin presentar fruit de l’agosarament i de la cuita novella. Casademunt i De la Linde creaven així un clima ben diferent de la serenor apaivagada de gat vell d’un Magraner o d’un Savall que poques hores abans feien sonar també els seus instruments al recer de Poblet o de Puigcerdà. I feien sonar aquest instrument antic amb aire nou, enjogassat i jovenívol. Fidels al lloc on tocaven, els Marais, Couperins i Sainte-Colombes dels Fantasiant van volar alt, amb una gracilitat que assegura un bon futur per a un instrument tan noble com la viola de gamba, i als quals la tiorba de Davidovics va aportar el contrapunt amb la coneguda Suite en Re menor de Visée.
És d’agrair que el FEMAP combini sàviament la saba nova amb la saba vella programant concerts, tant de formacions consagrades com la Capella de Ministrers, com d’emergents com aquest duet que pren el seu nom d’un madrigal de Joan Brudieu sobre text d’Ausiàs March. Amb aquestes mires i amb les concomitàncies i els vasos comunicants que es generen (March, valencià com Magraner, donant nom a una formació fincada a Barcelona), al regnat de les violes de gamba a casa nostra sembla que li queda dinastia per endavant.
