TEMPORADA OBC. HJ Lim, piano. Dir.: Pablo González. Obres de Rakhmàninov i Rimski-Kórsakov. L’AUDITORI. 8 i 9 DE FEBRER DE 2014.
Per Mila Rodríguez Medina
Excepte en ocasions especials, els programes de l’OBC a L’Auditori acostumen a ser un únic concert amb tres funcions: divendres, dissabte i diumenge. No obstant això, amb l’arribada de la pianista convidada del cap de setmana passat, HJ Lim, l’orquestra dirigida per Pablo González va afrontar el desafiament d’un conjunt de tres programes diferents sota el títol “L’OBC i un festival Rakhmàninov”: els Concerts núm. 1 i núm. 2 de Rakhmàninov el divendres, la seva Rapsòdia sobre un tema de Paganini i Schéhérezade de Rimski-Kórsakov el dissabte i el Concert núm. 3 i les Danses simfòniques el diumenge. Un repte dificultós i excepcional en el modus operandi habitual de l’OBC, al qual cal afegir la comunicació que es necessita entre solista i orquestra per dur a bon terme les obres esmentades de Rakhmàninov.
HJ Lim és una jove pianista coreana que entre els seus reconeixements posseeix el mèrit d’haver estat la intèrpret més jove a fer l’enregistrament de les Sonates completes de Beethoven: amb només 23 anys l’any 2010, per a EMI Classics. Pertany a la nova generació de pianistes asiàtics, deixebles de l’estil rus de velocitat al piano amb una aura d’espectacularitat al seu voltant. Aquesta va ser la seva carta al “festival Rakhmàninov” del cap de setmana; a tall d’exemple, el moment àlgid del cicle es va viure amb la seva interpretació de la cadenza llarga i grandiloqüent del Concert per a piano i orquestra núm. 3, en Re menor de Rakhmàninov el diumenge. HJ Lim executa els passatges amb aguts brillants i gran lleugeresa, que van esdevenir excel·lents en la tercera secció de la Rapsòdia sobre un tema de Paganini, enfrontats no obstant això amb una manca de lirisme i un control imprecís dels tempi que en van dificultar la interpretació amb l’orquestra en moments concrets de cada obra. Es va fer palpable que HJ Lim era una convidada, excepcional, de l’OBC.
L’orquestra va encetar cadascuna d’aquestes obres amb un bon control de les dinàmiques, vitals en els moments més delicats de l’acompanyament, i va anar agafant comoditat i enteresa a mesura que es desenvolupava l’obra; cal destacar el gran color aconseguit en la corda amb les famoses melodies de Paganini en la rapsòdia de Rakhmàninov. Però, a banda d’això, sempre es va presentar una certa inseguretat a l’inici de cada obra amb HJ Lim, la qual sens dubte es va aconseguir solucionar amb uns finals treballats, com va ser el cas del tancament del Concert núm. 3.
HJ Lim era la gran convidada d’aquest festival Rakhmàninov, però un altre convidat també es va endur els grans aplaudiments del públic. El concertino Luc Héry va ser un dels motius pels quals l’única obra del programa aliena a Rakhmàninov, Schéhérezade de Rimski-Kórsakov, es va convertir curiosament en la millor interpretació de l’OBC el cap de setmana. El violinista francès va encantar fàcilment la Sala Pau Casals de L’Auditori amb les notes màgiques dels contes de Schéhérazade gràcies a un treball minuciós i pacient en els seus solos i sobretot una comunicació excel·lent amb la secció de vent fusta de l’orquestra. Tot això, afegit a la direcció còmoda i fins i tot juganera característica de Pablo González, especialment adequada en obres de grans melodies, jocs tímbrics i finals exultants com aquesta, però més imprecisa en d’altres. En definitiva, un repte afrontat i assolit, però, com sempre davant d’incerteses, amb millores.
