RIGOLETTO de Giuseppe Verdi. Christopher Maltman, Benjamin Bernheim, Olga Peretyatko, Grigory Shkarupa, Rinat Shaham, Laura Vila. Cor i Orquestra del Gran Teatre del Liceu. Daniele Callegari, direcció musical. Monika Wagemakers, direcció d’escena. LICEU. 28 DE NOVEMBREDE 2021.
Malgrat concentrar diversos atractius, la reposició aquests dies de la producció de Rigoletto que el Liceu ja va presentar fa cinc anys sembla tenir, així d’entrada, un element d’interès principal en el debut al Teatre –i, de fet, presentació escènica al país– del tenor francès Benjamin Bernheim com a duc de Màntua.
En aquest sentit, la vetllada de l’estrena no va deixar un bon record, ja que el cantant no tan sols no es va lluir especialment en algunes de les seves intervencions –que corresponen a alguns dels fragments més cèlebres del repertori–, sinó que, de fet, va transmetre certa incomoditat –fins i tot, en determinats moments, inseguretat– al llarg de la seva intervenció. Així, tot i la bellesa del seu instrument –de volum més aviat discret–, el tenor es va equivocar volent embellir excessivament la línia de cant, ja que va treure al seu personatge el tremp que Verdi li va donar a la partitura.
En canvi, van sorprendre les prestacions de Christopher Maltman en el rol del qual l’òpera pren el títol i d’Olga Peretyatko en el de la seva filla, Gilda. El baríton britànic –procedent, com Bernheim, d’una carrera liederística– va convèncer en els diversos registres, tant musicals com actorals, que va haver de mostrar, mentre que la soprano russa va sortir igualment airosa de reptes com el d’haver de cantar “Caro nome” a meitat d’una escala, amb les dificultats de moviment que això comporta i les deficiències acústiques que suposa fer-ho a uns quants metres d’altura i de profunditat respecte del conjunt de l’escenari.
La resta del repartiment va complir la comesa assignada en major o menor mesura, per bé que va destacar més la Maddalena de Rinat Shaham que l’Sparafucile de Grigory Shkarupa. El Cor del Liceu no va estar especialment afortunat, amb desajustos rítmics evidents en pàgines concertants amb els solistes, i el director Daniele Callegari tampoc no va aconseguir l’equilibri dels plans sonors. La minimalista escenografia va fer lluir un vestuari esplèndid, però no va poder aportar, evidentment, res més al conjunt.
Imatge destacada: © David Ruano.
