Suites. A tribute to Bach’s ‘Cello Suites’.
Joan Martí-Frasquier, saxo baríton.
EP. Solo Musica, 2023
Després de presentar el seu darrer projecte per diversos escenaris europeus, el saxofonista Joan Martí-Frasquier presenta el disc Suites, homenatge a les ‘Suites per a violoncel’ de Johann Sebastian Bach, que podrem escoltar només en format digital.
Segons el que diu ell mateix al llibret, es tracta d’un dels reptes més ambiciosos de la seva trajectòria. I tot i que potser el seu nom està més associat al repertori original per a saxo i a l’estrena d’obres contemporànies, ha cregut que era el moment apropiat per apropar-se a un dels més grans compositors de tots els temps, i alhora el seu preferit.
Evidentment, el músic nascut a Eisenach no va arribar a conèixer aquest instrument –inventat gairebé un segle després de la seva mort–, i imaginar el que hi hauria pogut escriure seria una autèntica quimera.
La veritat és que sobta, d’entrada, sentir la sonoritat del saxòfon alt amb aquesta música, tot i que després l’orella s’hi acostuma. D’altra banda, el fet que l’intèrpret decideixi fer una nova Suite a partir de moviments o danses agafades de diferents Suites, tot i mantenir l’estructura bàsica de l’obra també sorprendrà a tots aquells que estiguin acostumats a sentir-les de manera habitual. Tot i mantenir les tonalitats originals en la transcripció, no esperem trobar en una primera audició el “Preludi” –de la Segona Suite– seguit de l’“Allemande” de la sisena, la “Courante” de la primera, la “Sarabande” (cinquena), “Bourrées I-II” de la Tercera Suite i cloure amb la “Gigue” de la quarta.
L’intèrpret no explota tota la brillantor que podria obtenir del seu instrument, possiblement per tal d’apropar-se més a la concepció interioritzada del so que tots tenim del violoncel o fins i tot amb la idea d’una aproximació a la interpretació amb criteris històrics. El saxòfon baríton de Martí-Frasquier, que comparteix un registre semblant al del violoncel, no exagera les articulacions, tot i que tampoc defuig la intensitat, i obté una gran flexibilitat i un control exquisit de l’instrument. Evita el vibrat i ofereix una llibertat de fraseig –escolteu-ne el “Preludi”– que funciona molt bé. L’arpegiat dels acords, l’aportació de nous colors i timbres, així com la tria dels moviments, potser més melòdics que altres danses on la polifonia hauria dificultat l’execució amb el saxòfon, arrodoneix un producte ben diferent de l’habitual, però a la vegada interessant. El cas és que la música de Bach està tan ben escrita que podria funcionar gairebé amb qualsevol instrument.
Joan Martí-Frasquier en fa una lectura serena, improvisada per moments, elegant i sense defugir la profunditat –escolteu la “Sarabanda”–, contrastant els diversos caràcters de dansa –amb una “Giga” ben articulada–, però cercant sempre l’expressivitat i oferint una àmplia paleta sonora.
L’àlbum, d’una durada curta, vint-i-set minuts, va ser enregistrat a l’Auditori Josep Carreras de Vila-seca el mes de febrer passat i ofereix també un postludi final que és una improvisació sobre el “Preludi” de la Suite BWV 1007, segurament l’obra més coneguda de Bach, on l’intèrpret explora tècniques ampliades properes a la música contemporània. I on a partir de la base harmònica bachiana empra trémolos i multifònics per crear nous efectes.
En definitiva, una opció innovadora per escoltar les Suites de Bach des d’un punt de vista ben diferent de l’habitual, en versions imbuïdes de llibertat de fraseig i amb una aportació de nous colors i timbres.
