MÚSICA DE CAMBRA. Cicle Schubert Lied. Josep-Ramon Olivé, baríton. Francisco Poyato, piano. Lieder de Schubert. L’AUDITORI (SALA ORIOL MARTORELL). 11 DE FEBRER DE 2018.
Per Lluís Trullén
Un programa de gran intensitat musical, de complexitat expressiva i d’enorme exigència vocal i pianística va ocupar el tercer dels recitals d’enguany del cicle de lied dedicat a Schubert que s’ofereix a L’Auditori. La deliciosa veu del baríton Josep-Ramon Olivé i el piano sempre impecable d’un especialista en aquest gènere com és Francisco Poyato van apropar-nos a una vintena de lieder que, sota paraules de Rückert, Goethe, Mayrhofer o Seidl, van fer de la temàtica de la mort i del sentiment de l’amor no correspost els eixos centrals del programa. Un recital intens, dens, que Olivé va cantar tot de memòria i que, si bé va començar a un altíssim nivell de cant, de mesura en la projecció vocal, d’expressió, tant al final de la primera part com a l’inici de la segona, la veu semblava aparentment fatigada, sense que això suposés, però, una baixada en la intensitat musical i expressiva. Però a poc a poc va anar remuntant per cantar ja de manera extraordinària els lieder de Rückert –coronats pel brillant Auf der Bruck– que tancaven el recital.
Olivé i Poyato van configurar un tàndem que assolia una conjunció absoluta, tant als àmbits tècnics com expressius. La intensitat d’una música plena de complexes modulacions i resolucions de les construccions harmòniques, realment prodigioses, que són segell distintiu del piano de Schubert, era transmesa per ambdós intèrprets amb serenor, reflexió, intimitat. Lieder com En el dia de difunts, El viatge a l’Hades o Extinció (amb el qual va cloure la primera part) requerien un nivell expressiu que sempre va prevaler en la interpretació. La projecció de veu d’Olivé va ser sempre diàfana, nítida, cercant el sentit de la paraula (la major part del programa dramàtic o intensament reflexiu), mostrant un registre central de la tessitura magnífic per abordar aquestes complexes cançons de Schubert. En cap moment que no fos estrictament necessari va caure en un excés de volum; el control de sonoritats apianades o en mezzoforte van esdevenir un dels fets més admirables del cant d’Olivé. Crear l’atmosfera idònia, que nombrós públic va seguir amb un gran silenci, resulta complex amb peces de tanta intensitat. Poyato i Olivé van submergir-se des de la primera nota del lied Ganymed (que novament van interpretar ja fora de programa) en un sublim i particular univers romàntic que expressava tot el sentit de les paraules i la curosa harmonia i subtil melodia de la música de Schubert. Un recital de primer ordre, amb un Olivé esplèndid i un Francisco Poyato, com sempre, eficient i del tot solvent a conjuntar la sonoritat del piano amb la veu i sense que mai quedi relegat el seu paper al d’un mer paper d’acompanyant de la veu.
