IBERCAMERA. Paul Lewis, piano. Sonates de Schubert. PALAU LA MÚSICA. 3 D’OCTUBRE DE 2012.
Per Lluís Trullén
La temporada Ibercamera iniciava la seva 29a edició amb l’actuació en recital del pianista Paul Lewis. A poc a poc aquest pianista britànic, hereu del mestratge d’Alfred Brendel, ha anat centrant el seu repertori en l’obra de dos autors: Beethoven i Schubert, i el seu nom ja queda vinculat a les grans interpretacions realitzades de les obres d’ambdós autors. Si en la darrera actuació de Paul Lewis per a Ibercamera va oferir les tres darreres Sonates de Beethoven, en aquesta ocasió va centrar el recital en les tres últimes de Schubert, amb tota la significació que suposa interpretar tots dos cicles. En el decurs d’aquesta temporada Lewis culminarà el projecte que ha dut a terme els dos darrers anys, titulat “Schubert i el piano: 1822-1828”, en què ofereix les darreres obres mestres del compositor austríac, amb la Fantasia Wanderer i aquesta trilogia com a eixos centrals de les programacions.
S’ha establert ja un vincle entre el nom de Lewis i les interpretacions de Schubert i Beethoven, tal com anirà succeint –per esmentar noms de joves talents apareguts els darrers anys– amb Rafal Blechaz o Yundi Li amb Chopin o el del jove talent rus Daniil Trifonov amb Txaikovski. Lewis s’ha especialitzat en Schubert i Beethoven i la seva manera de comprendre aquesta música, aquesta quinta essència que es desprèn de les seves interpretacions, el converteix en l’hereu natural d’Alfred Brendel.
Afrontar aquestes tres darreres Sonates de Schubert en un sol recital suposa un repte, no només per les característiques tècniques que posseeixen les obres (amb canvis tonals i modals constants i complexos, amb la dificultat de fer cantar les melodies dins l’entramat harmònic tan subtil i alhora dens del piano de Schubert, per la durada pròpia de cadascuna de les obres), sinó per l’esforç intel·lectual, de sensibilitat i d’aprofundiment que s’ha de realitzar. Aquestes tres Sonates de Schubert, compostes el darrer any de vida del compositor i contemporànies, doncs, de la revisió del Viatge d’hivern i la Fantasia Wanderer, esdevenen –com la trilogia final beethoveniana– un univers en què tot l’esperit romàntic, liederístic, l’essència dels Impromptus (amb referències al bellíssim núm. 3 de l’opus 90) o la Viena on va viure i que en tantes ocasions va copsar en les seves obres per a piano, queda reflectida en un testament musical colpidor. Música, doncs, que abandona qualsevol aspecte frívol, gratuït i en el qual el virtuosisme pel virtuosisme queda del tot obviat.
I Paul Lewis coneix a bastament el sentit d’aquestes Sonates de Schubert i en cerca en tot moment una versió introspectiva i coherent en el discurs. Malgrat que el recital va començar amb una certa fredor, a poc a poc tota la seva maquinària musical va posar-se a funcionar i aquella serena intimitat schubertiana va crear una atmosfera màgica al Palau. Escoltar tota la poètica que va transmetre en l’“Andantino” de la Sonata D. 959 o la sublimitat assolida en el darrer moviment de la mateixa Sonata; gaudir d’una recreació netament vienesa de l’“Allegro” final de la Sonata núm. 21 van ser moments inoblidables del recital.
Lewis entén les tres Sonates com un tot unitari, com una conseqüència lògica i inevitable, en què la tonalitat ombrívola de Do menor (núm. 19), la sentida nostàlgia de la núm. 20 o la naturalitat expressiva i la confessió sincera d’uns ideals musicals portats al màxim extrem de lirisme (núm. 21) tracen els passos d’un final vital, que com una premonició suposaria el testament musical i darrer regal que ens va llegar Schubert.
