PALAU 100. Radu Lupu, piano. Obres de Schubert. PALAU DE LA MÚSICA. 10 DE MAIG DE 2018.
Per Lluís Trullén
Radu Lupu tornava al Palau. Ell i la música de Schubert, un binomi indissociable que en el decurs dels cinquanta anys de carrera del pianista romanès ha despertat l’admiració dels melòmans. Concerts per a piano de Mozart i Beethoven, obres de Schumann i Schubert, un repertori que sempre l’ha acompanyat i que segueix despertant l’admiració per allà on passa ocuparan les seves properes actuacions. Lupu cada cop apareix amb menor freqüència als escenaris i ara ho feia al Palau, després d’haver actuat dos dies abans a Madrid, encara convalescent d’una operació recent. Els Moments musicals, la Sonata D. 784 i la penúltima Sonata del catàleg del compositor vienès integraven un programa ple de delicadesa i intensitat, un repte musical motivat per una tremenda complexitat conceptual.
El primer enregistrament de Lupu va ser l’any 1970 i precisament estava dedicat a la Sonata D. 784. Els Moments musicals, discogràficament, van veure la llum dotze anys després i la Sonata D. 959 fa més de quatre dècades que ja la va portar als estudis de gravació. En definitiva, Lupu coneix el piano de Schubert des de totes les seves vessants, capaç d’aconseguir-hi la delicada dicció de Kempff, la concisió i precisió admirable de Paul Lewis, la intromissió i perfecció estructural que Brendel va construir-hi de manera admirable, o aquella sensibilitat màgica que Arcadi Volodos –després d’haver despuntat amb les obres de màxima complexitat tècnica per posteriorment submergir-se en la Música callada de Mompou– hi ha assolit els darrers anys.
Però Lupu sempre regala sorpreses, inclús desconcerta davant les interpretacions més ortodoxes. Va sortir a l’escenari amb pas parsimoniós, va asseure’s a la cadira –ell mai ha tocat amb tamboret– i va fixar una mirada al teclat que no apartaria fins a la finalització del sisè Moment musical. Lupu crea el seu món schubertià, a moments desconcertant, cercant la subtilesa més absoluta o sobtadament creant sonoritats abruptes. És el domini de la sonoritat –molt a l’estil Sokolov– el que el va portar a elevar la quinta essència d’aquestes obres a una concepció sublim en què la bellesa tímbrica i la intromissió ens feien gaudir d’uns Moments musicals plens de sensibilitat. És cert que va tenir algun error tècnic en el decurs del concert (Moment musical núm. 3, darrer moviment de la Sonata en La major), però aquest aspecte queda del tot obviat davant l’allau de musicalitat mostrada. Poderós en els acords del cinquè –a moments excessius–, creant unes estructures màgiques en les sonoritats en el sisè, i sublim en el segon de la sèrie –aquella obra que va oferir fora de programa a L’Auditori després d’interpretar la integral dels Concerts per a piano de Beethoven amb Foster el 2003–, van confegir una personal visió dels Moments musicals.
Un Palau amb un gran ple seguia després les evolucions d’un Lupu que afrontava la Sonata en La menor enfocada com un cicle de lieder. Per la seva capacitat narrativa atorgava a la interpretació l’aparença d’un relat en què semblaven prendre vida les paraules de Goethe, Claudius, Shakespeare… Aquesta obra, un punt d’inflexió entre el que podríem anomenar joventut de Schubert i el període de maduresa –recordem que Schubert va morir amb només trenta-un anys– és una pàgina a moments fantasmagòrica i dramàtica, d’altres enigmàtica, amb breus motius musicals que creen una atmosfera ombrívola. Lupu va dibuixar un univers ple de foscor, enigmàtic i per sobre de tot personal, com si tot fos fruit d’una improvisació aparent.
Però el millor Lupu, el més personal, el més compromès encara amb l’essència de l’obra, arribaria amb la Sonata en La major, la penúltima composició del catàleg de Schubert, escrita el 1828. I concretament a partir de l’“Andante” (potser el passatge més sublim del piano de Schubert), Lupu va tocar el piano de manera màgica. Sensibilitat, puresa, sonoritats bellíssimament apianades ens feien gaudir d’un talent interpretatiu només a l’abast d’uns pocs escollits. La naturalitat amb què va abordar el darrer moviment, amb totes les seves complexitats, amb aquell motiu melòdic fresc que constantment sorgeix a manera de ländler, però que amaga tota la inquietud que hi ha de rerefons a la Sonata, ens descobria fins al més recòndit amagatall de la partitura de Schubert. La riquesa harmònica, les modulacions constants, els contrastos de dinàmiques…, tot fluïa amb una naturalitat espontània fruit de les dècades de coneixement que té d’aquesta obra. Lupu construïa un relat imaginatiu, personal, seguint uns cànons de bellesa de proporcions àuries per apropar-nos a un Schubert evocador, reflexiu, màgic. Fora de programa, l’Impromptu, op. 90 núm. 3, probablement l’única obra que es pot interpretar després de la Sonata D. 959, ja que en el decurs del segon moviment Schubert fa una citació literal d’aquesta composició sublim i inoblidable. El control de la sonoritat de Lupu –amb un ús meditat i molt ajustat del pedal–, els timbres purs, l’aprofundiment de l’obra ens van permetre escoltar un dels grans pianistes de la generació d’Argerich, Perahia, Barenboim, Pollini… Un recital inoblidable.
