Robert Schumann. Waldszenen. Gesänge der frühe. Sonata en Sol menor.
Mitsuko Uchida, piano. Decca, 2014
Hi ha molta poesia als pentagrames de Robert Schumann. El compositor saxó no és reconegut per les proeses tècniques, com passa amb Chopin; ni per la passió desbocada d’un Liszt; ni per la intensitat orquestral de Brahms. Al mateix temps, però, les seves composicions exigeixen de l’intèrpret: tècnica, passió i intensitat. I de tot això, Schumann en fa poesia. Del treball de l’intèrpret depèn, en bona part, que aquesta poesia arribi a les oïdes del públic: trobar la mesura adient de cadascun dels ingredients esmentats ha de ser el seu objectiu últim, i val a dir que Mitsuko Uchida ho aconsegueix.
Després dels enregistraments del Carnaval i les Fantasies, Uchida publica un disc amb les Walsdzenen, la Segona Sonata per a piano i els Gesänge der Frühe, totes són obres lligades, precisament, a obres de poetes que el van inspirar.
Uchida aconsegueix reviure la poesia de Schumann fent tries mesurades i acurades dels tempi i les dinàmiques. Per exemple, el “Vivacissimo” que obre la Sonata no esdevé una cursa de velocitat, sinó més aviat un exercici de resistència. És el caràcter de l’obra el que fa que la percebem com un vivacissimo, no els esforços de la intèrpret per córrer tant com pugui. De la mateixa manera, en el segon moviment, “Andantino”, Uchida no oblida que té el seu origen en un lied del mateix Schumann, i escull un tempo cantable, sense la lentitud extrema que altres intèrprets hi imprimeixen, potser per contrastar amb la resta de moviments.
El tractament de les dinàmiques és d’allò més acurat, fins al punt que en un determinat passatge de les Waldszenen (la vuitena, l’escena de caça), podem arribar a diferenciar entre la interpretació d’un accent i un stacatto mentre toca piano. En podem trobar també exemples en les Gesänge, amb aquesta calma serena amb què l’autor afronta l’ocàs de la seva pròpia vida en forma d’obres breus, uns poemes deliciosos que exhibeixen tota la seva esplendor en mans d’Uchida. El so fosc de l’enregistrament és al mateix temps un tret diferencial i ajuda a concentrar l’atenció precisament en la poesia més que no pas en el lluïment tècnic. Tot un encert dels enginyers de Decca.
En definitiva, unes versions excel·lents, molt personals i diferenciades de les d’altres autors que les han abordat abans. No val la pena entrar en comparacions amb Kempf, Richter, Pires o Arrau, posem per cas. És suficient dir que aquest CD d’Uchida es mereix un lloc als prestatges dels amants del piano sense cap mena de dubte. Pep Gorgori
