PALAU 100. Orquestra Filharmònica de Luxemburg. Denis Kozhukhin, piano. Gustavo Gimeno, director. Obres de Gershwin i Respighi. PALAU DE LA MÚSICA. 4 DE NOVEMBRE DE 2024.
L’Orquestra Filharmònica de Luxemburg, que va deixar bon record quan va actuar acompanyant l’Orfeó el maig de fa dos anys, va tornar al Palau i ho va tornar a fer dirigida pel director titular, el valencià Gustavo Gimeno.
Al programa, dues obres ben diferents: el Concert en Fa per a piano de George Gershwin i, a la segona part, les Feste romane i els Pini di Roma d’Ottorino Respighi. Totes dues obres formen part del repertori més popular i accessible de –per entendre’ns– la “música clàssica” del segle XX, si és que això vol dir alguna cosa.
Una de les característiques socialment més lamentables de la música del segle XX va ser l’exacerbació d’un fet que ja venia produint-se des de finals del segle anterior: el distanciament creixent entre el gust del públic i la creació musical d’avantguarda. El públic volia continuïtat, i els creadors, trencament.
L’avantguarda, especialment l’hereva de la Segona Escola de Viena, cada vegada més sola i aïllada del públic, però dipositària encara del prestigi, es va apropiar del “relat” –diríem ara– de la música i la “vella guàrdia de l’avantguarda” –que encara que soni com una contradicció en els termes era així– va anatematitzar i titllar de carca durant dècades qualsevol cosa que sonés vagament tonal.
Si el Concert en Fa de Gershwin o les obres de Respighi, bellament i lliurement tonals, són avui al repertori és perquè el públic ho reclama, no pas perquè les autoritats artístiques ho haguessin volgut així.
Denis Kozhukhin, pianista polivalent però que té sovintejada tendència a afrontar el repertori contemporani i el del segle passat, va oferir una interpretació magnífica de la peça de Gershwin, una obra del 1925 que constantment sembla la continuació de la cèlebre Rhapsody in blue, que en la versió original per a banda de jazz i piano data de l’any anterior. Kozhukhin, ben acompanyat per l’orquestra, ens va fer sentir les aromes del jazz, les malenconioses llangors del blues i el balanceig sincopat del cakewalk que amaren aquesta música vital que volia, i ho va aconseguir, ser popular i explicar al món que Amèrica (la del Nord, és clar) sonava diferent d’Europa.
La segona part era la del lluïment de l’orquestra. Tant les Feste com els Pini necessiten una orquestra enorme amb tots els complements i additius (fins i tot l’enregistrament d’un rossinyol) i un desplegament de percussió impressionant.
El so orquestral va ser bo, no excels, però sí bo, i els molt freqüents passatges en què les seccions o algun instrument individual adquireixen protagonisme van ser ben resolts i algun, el clarinet, per exemple, als Pini, extraordinàriament ben resolt.
Van arribar els darrers pins de Roma, els de la “Via Appia”, un moviment a tempo di marcia que és la mare i el pare de totes les músiques de pel·lícules de romans que es van fer durant dècades, una autèntica orgia decibèlica que aconseguia que el Palau sonés com una discoteca. Gustavo Gimeno, que durant deu anys ha estat director titular del conjunt i que a partir del juliol vinent serà el nou director del Teatro Real de Madrid, governava aquella màquina sonora colossal amb eficàcia, un control perfecte de totes les parts i claredat d’idees. Gimeno ha crescut molt com a director, està preparat per enfrontar-se a qualsevol repte.
