PALAU 100. NOVENA DE BEETHOVEN. Orquesta Sinfónica de Galicia. Alumnes de l’Escuela Superior de Música Reina Sofía. Orfeó Català. Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana. Susanne Elmark, soprano. Aigul Akhmetshina, mezzosoprano. Leonardo Capalbo, tenor. José Antonio López, baix. Dir.: Gustavo Dudamel. Beethoven: Simfonia núm. 9, op. 125, “Coral”. PALAU DE LA MÚSICA. 18 DE SETEMBRE DE 2020.
La Novena Simfonia de Beethoven és una peça connotada, molt connotada, potser massa. S’ha usat i, indubtablement, se n’ha abusat. Habita al món del mite i és l’única Novena que pot circular pel món només amb l’ordinal.
No és bo per a la música sobrecarregar les peces de valors simbòlics afegits perquè, de vegades, corren el risc de morir esclafades per un pes tan feixuc i, tot i que les espatlles de la Novena són robustes, hi ha càrregues insuportables.
Vivim temps difícils i incerts, sobretot incerts, ningú no sap com continua la pel·lícula de terror que ens estan passant i les institucions que centren la seva activitat en espectacles en directe davant del públic, encara menys. Tothom, començant pel públic i acabant pels artistes i programadors, està desconcertat.
Som en Any Beethoven (250è aniversari del naixement), la situació és crítica i el Palau vol tirar endavant. La idea de fer una Novena és bona, encertada, enraonada, però lamentablement poc original.
De resultes d’això, el país gaudeix en pocs dies de dues Novenes senceres i una d’escapçada: la que ens concerneix –amb l’Orquesta Sinfónica de Galícia, l’Orfeó Català, el Cor de Cambra del Palau i Gustavo Dudamel a la direcció– i la de l’Orquestra Simfònica Camera Musicae –el dia 20 al Kursaal de Manresa i el 21 al Palau– també amb l’Orfeó i dirigida per Tomàs Grau. La Novena escapçada (només se n’interpretarà el darrer moviment juntament amb obres d’altres autors) l’ofereix l’Orquestra del Liceu al monestir de Montserrat el 20 de setembre (s’emetrà per televisió el 27) formant part d’un espectacle anomenat “Del dolor a l’esperança”.
De vegades, els concerts són més importants pel que signifiquen que per com sonen. La Simfonia anava fent; ateses les circumstàncies amb què es va haver de preparar tot, l’anàlisi de la bondat artística o no de la interpretació amb els paràmetres tradicionals era impossible; a més, la força de la situació social en què es produïa l’acte d’aquell concert era superior a la seva dimensió artística perquè al Palau tot era com sempre, però tot era diferent i la sensació d’estar vivint una escena del “món d’ahir” a la manera de Stefan Zweig, un món que s’enfonsa inexorablement i no tornarà, era esgarrifosa.
El tercer moviment, l’“Adagio molto e cantabile”, el moment més tendre i compassiu de tota la música de Beethoven, va passar desapercebut, com gairebé sempre, perquè la Novena té un “supermoviment”, el quart, el mític, el que ho devora tot i no deixa espai per a ningú més.
Va arribar aquest moment, el “Finale-Presto” i l’Orfeó i el Cor de Cambra, que ocupaven tots els laterals del primer i segon pis i les graderies de l’orgue –tothom mudat, tothom amb mascareta, tothom separat– es va posar dret per cantar. El moment va ser colpidor, l’aspecte era de ritual, de cerimonial solemne i transcendent. Dudamel va donar l’entrada i els cantants van començar “Joia, que ets dels déus guspira generada dalt del cel” (cantaven en alemany però ho sentíem en català) i el nus a la gola ja es va fer insuportable.
Llavors, de cop, vam saber quin sentit té avui la Novena. Aquesta simfonia tant desgastada per l’ús va renovar encara una vegada més el seu sentit i ens parlava amb força i claredat de la tossuda voluntat de ser del Palau, de l’Orfeó, potser del país.
El públic ho va entendre perfectament i en acabar la peça es va posar unànimement dempeus. Aplaudíem els artistes, ens aplaudíem a nosaltres mateixos. No volíem, no volem, que tot això que estimem formi part del “món d’ahir”.
Imatge destacada: (c) Toni Bofill.
