PALAU PIANO. Grigory Sokolov, piano. Obres de Beethoven, Brahms i Schumann. PALAU DE LA MÚSICA. 22 DE FEBRER DE 2022.
Que Grigory Sokolov és un pianista majúscul ja ho sap més o menys tothom. Això va quedar demostrat amb la bona entrada del Palau (encara que no a vessar, com en altres ocasions) i la calidesa amb què el públic ovacionà el mestre en el llarg comiat que aquest li dedicà. Aquest punt de partida, que dona per descomptada –i confirmada– la seva excel·lència artística, ens obliga a buscar elements que ens ajudin a explicar-la i a aprofundir en la manera que té d’entendre el seu instrument i la música.
Sokolov arribava al Palau de la Música amb un repertori canònic basat en alguns dels seus autors preferits: les Quinze variacions i fuga per a piano, op. 35 de Ludwig van Beethoven, els Tres intermezzi, op. 117 de Johannes Brahms i la Kreisleriana, op. 16 de Robert Schumann. Obres que poden donar peu, especialment en el cas de Schumann, a una lectura basada en l’oposició extrema de caràcters. Sokolov no va poder obviar aquesta essència, la qual està en l’origen i final d’una gran part del repertori clàssic i romàntic, però la seva lectura va proposar una mirada subtil i assossegada envers aquest conflicte. Una idea interpretativa que encaixa perfectament amb la sensibilitat de l’opus 117 de Brahms, en el qual Sokolov presentà la paleta tímbrica amb la qual dominaria tot el concert: atac clar de cada nota i definició precisa dels diferents plans, però sempre dins d’un ideal de so ampli. La necessitat d’afilar aquest so en alguns moments no va impedir que el mantingués dins d’un ambient de recolliment, allunyat de gestos excessius. Un altre element primordial en la interpretació de Sokolov va ser el bon ús que feu de la ressonància, amb la qual revestí el seu so d’aquest color terrós i aquesta llum opaca que de manera tosca intentem descriure amb paraules. La ressonància formava part de cadascuna de les notes, propulsades per un atac a l’abast de molt pocs i matisades per l’ús precís del pedal, amb el qual encenia i apagava llums dins de la foscor. Amb l’equilibri de veus definit a la perfecció i aquesta capacitat per controlar cadascun dels sons que emetia, l’interès per anar seguint allò que ens feia descobrir entre les notes va ser immensament plaent.
Sorprenentment, o potser no tant, la darrera part del concert, que Sokolov ens regala sempre a mode de bis, ens va mostrar una aproximació a l’instrument i al so diferents del que havíem pogut escoltar fins al moment. Entre Preludis de Rakhmàninov, adaptacions de Liszt de Preludis de Bach i alguna altra miniatura de Brahms, Sokolov va decidir afluixar-se el llacet, apujar les persianes i deixar entrar una mica més de llum a la sala. El seu toc brillant, el seu fraseig precís i fluid i la claredat amb la qual ens mostrà les entranyes de la música quedaren tintats aleshores per una llum brillant que definia contorns més nítids. Tot i aquest canvi, el so de Sokolov conservà la ressonància interna i la vibració transcendental que el pianista és capaç d’insuflar a cadascuna de les seves notes.
Imatge destacada: (c) Mary Slepkova.
