Cicle de concerts ArtsSònica. Laura Boschetti, arpa Midi. Miguel Ángel Lorente, saxòfon soprano. Octavi Rumbau, realització electrònica. Tomás Koljatic, realització electrònica. Obres de Rumbau i Koljatic. Arts Santa Mònica. 14 de novembre de 2011.
Per Mercedes Conde Pons
Anar a un centre d’art contemporani a un concert que està inclòs en un cicle que té per títol “ArtsSònica. Cicle de concerts sobre música, ciència i tecnologia”, pot semblar, per se, desorientador. Però en sortir del concert, de l’experiència –en diria jo–, un es planteja quin és el veritable espai on cal circumscriure actualment la música contemporània.
Un concert en què es barreja música, ciència i tecnologia, en un espai en què l’art ja no té una accepció purament museística sinó més aviat experimental –d’experiència, de vivència–, fa que el plantejament sobre l’actitud a l’hora d’anar-hi com a espectador també s’hagi de revisar.
Tot un seguit de qüestions, en el fons, que conviden a pensar que la veritable música contemporània, la d’actualitat més immediata, aquella que aporta profundes novetats en un món en evolució constant, encara no té, al nostre país, un lloc específic per créixer i desenvolupar-se, ni tampoc la consciència necessària dels gestors del món de la música per donar-hi l’espai i llibertat que comporta.
Al número de juny de 2011 de la «Revista Musical Catalana» (núm. 320) ens fèiem ressò de la creació del primer prototipus d’arpa Midi a càrrec de l’empresa francesa CAMAC. Un jove compositor català, Octavi Rumbau, alumne del Conservatori Superior de París i participant al taller Cursus I de l’IRCAM de París (Institut de Recerca i Coordinació Acústica-Música), va veure estrenada la seva obra Étude pour l’effet Larsen per a arpa Midi i dispositiu electrònic en el marc d’aquest prestigiós i pioner institut de recerca musical. L’IRCAM, una mena de locus amoenus per als músics contemporanis amants de l’experimentació musical i electrònica és, potser, l’espai més adequat per acollir i generar iniciatives d’aquest tipus, però això no vol dir que sigui l’únic lloc on aquest tipus de propostes musicals poden tenir cabuda i sentit.
L’Arts Santa Mònica ha sabut intuir la importància que tenen per a la música del futur aquest tipus de projectes i per això cal lloar l’encert d’acceptar una proposta musical de tant alt risc com és la programació d’un cicle com aquest, ArsSònica. Una sala plena, amb un públic d’allò més divers, eminentment jove i, val a dir-ho, ben diferent del que un acostuma a trobar, fins i tot, en un concert habitual de “música contemporània”, rebia amb expectació i aquella mena d’innocència i nuesa mental amb què cal afrontar aquesta mena d’esdeveniments musicals el so emergent de l’arpa Midi en les dues composicions que Rumbau va presentar, plenes de subtileses que van molt més enllà de les que l’oïda humana està acostumada a captar, i que tenen a veure, també, amb una noció de so al qual el públic de música “culta” està desacostumat. I cal puntualitzar que la ingerència de l’electrònica, en un cas com aquest, era absolutament instrumental. És a dir, un podia ser molt conscient de la consistència com a viu i inèdit d’allò que escoltava, per molt que el processador de so, en gran mesura, fos electrònic i computacional. Encara més, i en un cas com aquest, una interferència flagrant en la interpretació –tant en el cas de l’arpa Midi en les dues obres, La lira quebrada i Étude pour l’effet Larsen, com també en el cas d’En fricció per a saxo soprano i dispositiu electrònic, totes de Rumbau– podia afectar d’una manera molt més evident i, fins i tot, catastròfica, el so resultant. Advertits ja a l’inici del concert pel coordinador del cicle, Lluís Nacenta, la predisposició cap a l’audició tenia, certament, quelcom de transformador. Deixar la ment en blanc i deixar-se endur per la sensació que aquestes peces, com també en Pleather de Tomás Koljatic, provoquen en una oïda verge a sons inexistents en la natura, va ser gairebé tan o més transformador que escoltar un conjunt orquestral o una veu que un rep per primer cop. Tota una experiència, de les que deixen pòsit i que, tant de bo, no fossin escadusseres ni úniques.
