ORQUESTRA SIMFÒNICA JULIÀ CARBONELL DE LES TERRES DE LLEIDA. Josep Maria Colom, piano. Enric Ribalta, flauta. Joan Espina, violí i concertino director. Obres de J. Ch. Bach, J. S. Bach i W. A. Mozart. AUDITORI ENRIC GRANADOS (LLEIDA). 27 DE NOVEMBRE DE 2022.
L’OJC es presentà en el segon concert de temporada embolcallant el pianista català Josep Maria Colom, en un programa que remarcava la connexió de la família Bach amb Mozart. Amb l’absència de director, el concertino Joan Espina n’assumí la responsabilitat de manera ben eficient. I l’OJC evidencià cohesió, empastament i vitalitat, tot aconseguint un resultat proper al concert de música de cambra i en què les mirades entre músics en respiracions o finals de frase foren més evidents que mai.
Abans que el moviment historicista irrompés en les nostres vides era possible escoltar el cinquè Concert de Brandenburg amb un piano en lloc del clavicèmbal. Avui en dia això és difícil i fins i tot una temeritat per a molts. Però, sens dubte, el valor final ens el dona el nivell interpretatiu que n’escoltem.
Bach utilitzà per primera vegada la part de clavicèmbal com a solista –i, per tant, ben lluny de la part del continu habitual– en el cinquè Concert de Brandenburg convertint-lo segurament en el primer concert per a piano i orquestra. I malgrat que al principi de l’obra, violí i flauta semblen tenir més protagonisme, el teclat va exercint cada cop un paper més rellevant fins a coronar-ho en una virtuosa cadència en la qual queda clar que el compositor va escriure l’obra pensant en un instrument potent.
Josep Maria Colom, amb un mesurat pedal, actuà sense reserves en la seva part solista i aprofità totes les possibilitats que dona un Steinway actual, com el fet de poder aguantar les notes, o aprofundir en l’obtenció de dinàmiques i colors que serien gairebé impossibles en un clavicèmbal. Ja en l’“Allegro” inicial mostrà lleugeresa i espontaneïtat, seguit d’un segon moviment ple de sensibilitat, nostàlgia i serenor. Ho va cloure un “Presto” àgil i alhora juganer.
Al costat d’una gran claredat d’articulació del pianista, tinguérem present la sensació de fort compromís de l’orquestra. Colom, amb un so sempre captivador, protagonitzà una cadència, tant elegant i virtuosa com plena d’emoció, i cal fer esment també d’un magnífic Joan Espina i del bell so del flautista Enric Ribalta.
Era un Bach seductor per la seva lluminositat, lirisme i transparència, amb un punt de contenció expressiva i amb l’OJC aportant claredat en les textures tot cercant l’equilibri amb els solistes. ¿Un Bach com el d’abans? Potser sí, però benvingut sigui quan es duu a terme una interpretació imbuïda d’expressivitat i bon sentit de la comunicació com aquesta.
El concert havia començat amb la Simfonia núm. 6, en Re major, op. 18 del fill petit de Bach – Johann Christian. Una obra on es mostra, per un costat, la influència italiana –que l’orquestra subratllà amb un estil tan líric com elegant– i que ja anuncia les futures Simfonies del geni de Salzburg. Sabem, a més, que Johann Christian Bach i Mozart s’havien conegut i que aquest darrer li professava realment admiració.
El Concert núm. 17, en Sol major, KV 453 de Mozart és una obra imbuïda de colors i amb una anècdota curiosa. Està documentat que el compositor va comprar un estornell que podia cantar una versió lleugerament alterada del tema de l’“Allegretto” final d’aquesta obra, tot i que no sabem si Mozart l’hi ensenyà o fou ell qui agafà el tema que cantava l’ocell, fet que encara seria més inaudit.
L’OJC obrí el primer moviment amb una flaire d’alegria juvenil, una corda ben compactada i uns vents que prengueren un paper més important. I això resultà palès en l’“Andante”, amb un passatge on sobresortí un trio de fustes excel·lent mentre la corda feia de coixí harmònic.
La maduresa en què es troba Josep Maria Colom el situa com un dels grans exponents pianístics del país, i el seu caràcter introvertit sembla ajudar-lo a cercar l’essència de cada obra. Posseïdor d’una profunda sensibilitat, musicalitat i una clara articulació, oferí unes lectures sempre fluides i expressives però mai exagerades. Sorprèn, però, la seva gran facilitat a cercar una àmplia i variada gamma de sonoritats, tot aconseguint moments realment subtils –especialment en els pianíssims amb què clogué moltes frases. No és fàcil trobar un alquimista sonor com ell, que a més improvisà cadències per unir els moviments, en una lectura ben personal.
Sens dubte el pianista va semblar encomanar l’orquestra i aconseguir un diàleg equilibrat entre ambdós. A més, la formació, ben capitanejada per Joan Espina, sabé donar espai al pianista i ressaltar el lirisme en el segon moviment, abans de cloure l’obra amb un final tan galant com brillant. I malgrat dues imprecisions en entrades, es veié un pas endavant de l’orquestra.
Tres bisos confirmaren la gran actuació d’un pianista en un moment de gran maduresa.
Imatge destacada: (c) OJC.
