IBERCAMERA. Arcadi Volodos, piano. Obres de Schumann, Brahms i Schubert. PALAU DE LA MÚSICA. 11 DE MAIG DE 2017.
Per Lluís Trullén
Vint anys enrere Volodos enlluernava pel pianisme d’un virtuosisme extrem, en què les transcripcions plenes de complexitats impossibles el feien guanyar-se els èxits als escenaris de tot el món. Aquell Volodos ha sofert amb el pas dels anys una profunda transformació. D’aquelles transcripcions que el van catapultar a la fama va passar tres anys enrere a guanyar-se l’èxit amb la interpretació de la Música callada de Mompou. Pianista honest, que no ofereix un nombre excessiu de recitals a l’any, viu la música amb gran intensitat però mai s’ha sentit un esclau de l’instrument. Prepara curosament un programa concret que interpreta durant un any en recital i les actuacions que ofereix amb orquestra cada cop són més espaiades. Les seves interpretacions són ara fruit d’una reflexió intensa, coneixedor, però, que el seu virtuosisme, malgrat no ser el que més el preocupa, sempre li aporta una sòlida base on recolzar-se.
Volodos tornava a un Palau que presentava una entrada magnífica, novament convidat per la temporada Ibercamera, amb un programa dedicat a Schumann, Brahms i Schubert. Moments sublims com el delicat final de Papillons, l’Intermezzo en La major de Brahms o l’“Andantino” de la Sonata op. 20 –un dels passatges més excelsos del piano de Schubert–, ens presentaven el Volodos més reflexiu, temperat, equilibrat i que cerca el més profund de la sensibilitat musical i del llenguatge poètic del llegat dels autors romàntics. Moments màgics i de pianisme antològic, insuperables, en els quals l’equilibri de les sonoritats esdevenia la base sobre la qual traçava un discurs de gust exquisit. La seva gràcia en l’execució de l’“Scherzo”, l’alegria que va fer brollar de l’inoblidable “Rondó” que tanca la Sonata de Schubert o la seva capacitat per modelar la densitat harmònica de les peces de Brahms creant un lirisme encisador, exemplificaven aquest pianisme sublim que actualment ha assolit Volodos.
El piano de Volodos segueix creant-nos un magnetisme molt particular. Si ens va encisar amb aquelles transcripcions impossibles, amb les seves abassegadores visions de les obres concertants de Rachmàninov i Txaikovsvki, amb la seva onírica visió de Mompou, ara ens ha meravellat per la visió aprofundida i allunyada de jocs d’artifici virtuosístic del piano de Schumann, Brahms i Schubert. En Volodos, uns hi podran reconèixer aquella articulació i velocitat de Horowitz, la serenitat de Lupu, la diafanitat de Sokolov, la màgia de Kissin…, però sempre hi apareix una personalitat inconfusible.
En aquest concert, Volodos va triomfar per la seva musicalitat excelsa, per la seva honestedat davant les partitures complexíssimes que afrontava. I sis obres fora de programa van tancar un recital sublim dedicat al piano romàntic davant un públic lliurat i un Volodos que amb un gran somriure no amagava la seva gratitud.
