20th Century Tango
Claudio Constantini, bandoneó
Louiza Hamadi, piano
Obres de Piazzolla, Ravel, Mores, Salgán, Albéniz, Saluzzi, Schnittke, Gardel, De Caro, Stravinsky, Milhaud, Cardelús, Ginastera, Stamponi, Weill i Satie
IBS Classical, 2020
Al final de segle XIX i en un moment en què la capital argentina tenia una altíssima taxa d’immigració i es transformava en una gran ciutat, nasqué el tango. Desenvolupat en tuguris i associat, per tant, a ambients de prostíbuls i a una manera de ballar tan propera com seductora, aquest gènere es va difondre ben aviat amb gran acceptació. I és que aquest “sentiment” –tal com el descriu l’escriptor Jorge Luis Borges– aconseguí plasmar de manera òbvia la tristesa, la nostàlgia i l’expressió més visceral dels sentiments. I esdevingué així una dansa i una música íntimament vinculada a l’amor.
Malgrat que al principi l’alta societat no acceptà el tango i la “grolleria” que podia portar implícita, finalment acabà traspassant fronteres. I una mostra n’és la diversa procedència dels compositors que s’han deixat endur pels seus ritmes i que comprèn aquest generós enregistrament. Però per ser un disc dedicat al tango, ens falta parlar d’un element primordial: el bandoneó. I és que aquest instrument, que fou introduït cap a l’any 1900 aproximadament, dona un so característic al tango i hi està íntimament lligat.
El pianista, compositor i bandoneonista Claudio Constantini ens presenta el seu quart treball per a la discogràfica IBS Classical, essent aquest el primer com a bandoneonista, al costat de la seva esposa, la pianista Louiza Hamadi. La major part dels arranjaments per a la formació són obra del mateix Constantini.
Hi podem sentir una àmplia selecció de compositors argentins lligats al gènere, com Carlos Gardel –que va introduir el concepte “tango cançó”–, Julio de Caro –un dels principals arranjadors per a conjunts musicals–, Horacio Salgán, Dinu Saluzzi i Astor Piazzolla –sens dubte el més conegut a nivell internacional. Alguns ens mostraran la milonga ciudadana –més ràpida i alegre–, com Camelera d’Héctor Stamponi i el popular Taquito militar de Mariano Mores; d’altres, com Ginastera, la milonga campera –més lenta.
A Europa també s’escriviren tangos que agafaven el ritme d’havanera com a base, i que malgrat poder estar vinculada al gènere, no hi pertanyia. Són els casos del popular Tango d’Isaac Albéniz, el Tango des fratellini de Milhaud, Youkali de Kurt Weill, el Tango d’Erik Satie –dins del seu cicle Sports et Divertissements– o les encantadores Vocalise i Havanera de Ravel. Finalment hi trobem exemples sorprenents de compositors russos, com Stravinsky o Schnittke –amb el “Rondó” del Concerto grosso núm. 1–, o l’espanyol Arturo Cardelús.
Escoltarem, doncs, un disc imbuït de bellesa melòdica i sensualitat rítmica, de rauxa i malenconia, de passió i seducció. Constantini i Hamadi es troben especialment còmodes en aquest repertori. Des del punt d’arravatament a La muerte del ángel de Piazzolla, passant pel lirisme de Milonga de Ginastera o la sensualitat rítmica de Taquito militar de Mores o el Tango d’Albéniz. Amb l’ús de les síncopes emfatitzades quan cal, i el brillant efecte d’staccatos i glissandos, els intèrprets saben dotar d’una paleta variada la bellesa melòdica. Un disc per gaudir-ne.
Imatge destacada: Claudio Constantini. © Zabet Photo
