RECITAL PIOTR BECZALA, tenor. Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu. Dir.: Marc Piollet. Obres de Verdi, Bizet, Moniuszko, Berlioz, Puccini, Cilea i Giordano. LICEU. 24 DE NOVEMBRE DE 2018.
Després del seu debut exitós a Bayreuth l’estiu passat com a protagonista de l’òpera Lohengrin de Wagner, el tenor polonès Piotr Beczala sembla haver-se consagrat definitivament com un dels millors tenors del moment. Això, però, no obsta perquè el tenor ja porti uns anys a la primera lliga operística, com havia demostrat per mèrits propis en les seves anteriors actuacions al Liceu: Faust de Gounod en versió concert, Werther de Massenet i Un ballo in maschera de Verdi. Amb el pas dels anys sembla que l’audiència barcelonina s’ha anat rendint a l’evidència, com ho demostra el fet que dissabte passat el Liceu presentés una important entrada –un 80% de l’aforament segons algunes fonts–, fet que contrasta amb el reduït mig aforament que va omplir el Palau de la Música Catalana la temporada passada malgrat l’excepcional recital que el tenor oferí a la sala modernista.
Sigui com sigui, a la vetllada lírica de dissabte al vespre el tenor va apostar fort pel repertori de tenor líric –un registre en què cada cop se sent més còmode– d’òpera italiana i francesa, amb una incursió anecdòtica en l’òpera polonesa –Halka de Moniuszko– i alguna demostració en el repertori spinto, com la Turandot de Puccini i la Cavalleria rusticana de Mascagni.
Lluny de limitar la seva intervenció a anecdòtiques aparicions en un programa amb preeminència de fragments orquestrals incidentals per omplir l’expedient, Beczala va programar un reguitzell generós de diamants operístics començant amb l’ària “Quando le sere al placido” de Luisa Miller de Verdi, un tast molt idoni que serví d’aperitiu al plat fort que presentarà el juny vinent al Liceu amb la programació de l’òpera sencera, amb Sondra Radvanovsky com a protagonista femenina. La ingrata ària per a tenor de l’òpera Aida de Verdi, “Celeste Aida”, posà de manifest la increïble tècnica vocal del tenor polonès, que serví l’ària amb una línia de cant flexible i elegant fins a arribar al final, amb la frase “un trono vicino al sol”, en què el tenor arriscà al límit posant en perill la messa di voce, que clogué amb un pianíssim perdendosi apte només per als grans cantants.
La valentia del tenor en el seu cant és equivalent a l’elegància en la línia de cant, que ens recorda, salvant les distàncies d’estil i color vocal, la frescor i generositat vocal del tenor italià Carlo Bergonzi. El crític cinematogràfic Àlex Gorina, autor de les notes del programa, recordava l’anècdota amb Wojciech Kilar, autor de la banda sonora de Dràcula, pel·lícula de Francis Ford Coppola, que li va explicar que els cantants educats a la ciutat polonesa de Katowice –on va estudiar Beczala– tenen una veu incomparable. No només per les qualitats de l’educació, sinó per les condicions climàtiques que afavoreixen el benestar vocal: una humitat estable que afavoreix el drenatge natural de les mucoses que envolten la veu. Certament, el tenor posseeix un instrument privilegiat, brillant i vellutat al mateix temps que mai demostra tensió en cap moment de l’extensió de la tessitura; característiques que el fan un dels cantants més ben valorats del panorama operístic internacional.
Després d’Aida, Beczala serví una impecable “La fleur que tu m’avais jetée” de Carmen, aquest cop sense el pianíssim final que sovint s’atribueix a la tradició interpretativa. La inclusió de l’ària “Szumia jodly” de l’òpera Halka d’Stanislaw Moniuszko fou la reivindicació patriòtica del tenor a l’òpera de la seva terra natal, fet que va fer desitjar una més gran presència d’àries poc conegudes d’aquest repertori, per la bellesa d’aquesta música.
Si a la primera part l’Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu va interpretar l’obertura de Luisa Miller i el preludi del tercer acte de Carmen, sota la direcció atenta i delicada de Marc Piollet, a la segona part van oferir l’Obertura, op. 9 de Le carnaval romain de Berlioz en una interpretació que va superar l’efecte de circumstàncies i en van signar una versió amb caràcter. Les intervencions instrumentals de l’orquestra, a la qual cal sumar Crisantemi, obra per a orquestra de corda de Puccini, van posar de manifest el bon moment de la formació, però també la lloable feina del director convidat per a l’ocasió, tot destacant a més les puntuals intervencions solistes del primer violoncel de l’orquestra, en aquest cas Òscar Alabau.
Per la seva banda, Piotr Beczala començà amb força interpretant la delicada “Recondita armonia” de l’òpera Tosca de Puccini abans de l’esplèndida i potser millor interpretació del programa oficial: l’ària “L’anima ho stanca” de l’òpera Adriana Lecouvreur de Cilea. Amb “Come un bel dì di maggio” d’Andrea Chénier de Giordano, el tenor polonès recuperà l’intimisme vocal amb una interpretació de gran emotivitat, abans de l’esclat final amb un esperat –per conegut– “Nessun dorma” de Turandot de Puccini, que desfermà les demostracions embogides del públic.
La insistència entusiasta del públic, d’una banda, i l’agraïment exultant del tenor, de l’altra, van propiciar fins a tres bisos, quin més apassionat i emotiu. El tenor rubricà el seu èxit amb l’ària “E lucevan le stelle” de Tosca; encisà amb l’impecable “Amor ti vieta” de Fedora de Giordano, que semblà interpretar amb un sol hàlit de veu, i clogué la seva generosa i magistral actuació amb l’ària verista “Mamma, quel vino è generoso” de Cavalleria rusticana de Mascagni, que propicià l’ovació a peu dret de tot el públic present al Liceu en una nit, a tots els efectes, memorable.
Imatge destacada: © Antoni Bofill
