PER COMENÇAR… SARSUELA. Dir.: Mireia Barrera. Obres de Manent, Martínez Valls, Morera, Dotras, etc. TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA (BARCELONA). 2 D’OCTUBRE DE 2014.
Per Jaume Radigales
Xavier Albertí és un home il·lustrat, curiós i amb una intel·ligència i capacitat de treball que li permet abordar projectes tan contrastants que van des de la incentivació de noves dramatúrgies a la direcció de clàssics del teatre universal, passant per la recerca de gèneres mal considerats “menors” i que necessiten reexhumació. Entre aquests, la comèdia popular representada a la Barcelona entre la segona meitat del segle XIX i el primer terç del XX. I molt especialment el teatre o la comèdia musical.
Per començar… sarsuela és l’espectacle que obre temporada al Teatre Nacional de Catalunya, dirigit per Albertí, i vol ser una mena de cara B –ai, els enyorats discs de vinil!– del muntatge que ara fa un any inaugurava la temporada passada a l’edifici del carrer de Padilla de Barcelona. Si en aquell cas era la comèdia musical del Paral·lel, ara és la sarsuela, tot i que en certa manera podem continuar parlant encara de comèdia musical, sense el broc gros que tenien els fragments seleccionats l’any passat.
Val a dir que la proposta és igualment reeixida i fou seguida amb bon humor pel públic assistent a la vetllada inaugural. En primer lloc, per una hàbil tria de fragments de sarsueles de Nicolau Manent, Joaquim Serra, Joan Dotras, Enric Morera, Martínez Valls…, peces estrenades entre 1864 i 1946 i que marquen el pols d’unes modes, d’uns estils que, si es posessin en paral·lel amb la sarsuela castellana, esdevindrien més propers al género chico que no pas al género grande per la seva senzillesa vocal i instrumental i per lleugeresa temàtica.
En segon lloc, per l’espectacle en si, construït com si es tractés d’una versió en concert (de fet no és res més que això) i que compta amb la direcció musical del mateix Xavier Albertí, transmutat en la nimfòmana Wanda Pitrowska, davant d’una jove orquestra formada per una vintena de músics. La dramatúrgia intenta (i ho aconsegueix) mostrar els tics propis del món de divos i dives, personificats en els cinc cantants actors que hi prenen part: Núria Dardinyà, Begonya Alberdi, Antoni Comas, Oriol Genís i Xavier Mendoza, amb rendiments més que notables i amb unitat de conjunt.
El muntatge és àgil, divertit i mesurat en una comicitat intel·ligent, si bé els números d’acrobàcia, contorsionisme i funambulisme acaben resultant en ocasions repetitius. Mal menor per a un espectacle que és molt més que un divertiment i que hauria de servir per reflexionar sobre la necessitat de recuperar un gènere que van viure i gaudir els nostres avis i besavis en una Catalunya que, tot i el temps transcorregut, seguia patint maldecaps més o menys semblants als que vivim en un present tan excitant com incert.
