47è VOLL-DAMM FESTIVAL DE JAZZ DE BARCELONA. Marco Mezquida Trio + Bill McHenry. AUDITORI DEL CONSERVATORI DEL LICEU. 26 DE NOVEMBRE DE 2015.
Per Miquel Gené
Ja fa dos anys que parlava a la «Revista Musical Catalana» del primer disc del Marco Mezquida Trio. Dos anys en els quals Mezquida ha eixamplat la seva activitat musical fins a l’extrem (la seva agenda de concerts i la quantitat de formacions amb les quals col·labora tallen la respiració) i s’ha consagrat com a pianista de jazz de referència, després de l’èxit de la seva posada de llarg a Barcelona amb el concert a piano sol al Palau de la Música Catalana al festival d’estiu de Mas i Mas. Aquest 2015 ha presentat el segon treball discogràfic amb el seu trio, Cantabile (Fresh Sound New Talent, 2015); va ser el 26 de novembre passat en un marc no menys destacable que el 47è Festival de Jazz de Barcelona. L’espai, l’Auditori del Conservatori del Liceu: més qüestionable, amb una acústica i, sobretot, unes capacitats tècniques que dificultaven l’empastament de la banda.
Caldrà escoltar el disc, però la proposta del trio sembla canviar radicalment de registre, en deixar de banda el format especulatiu i expansiu liderat pel pianisme de Mezquida i endinsar-se en terrenys menys densos, fets de diverses parts que sempre es troben, però que mai no deixen de ser cadascuna una. La presència del saxofonista Bill McHenry no sembla, en aquest cas, casual ni anecdòtica. La seva manera de tocar tallada i centrada en el motiu, que no desenvolupa, per norma general, de manera melòdica, sinó que utilitza com a material amb el qual jugar amb l’harmonia, el pols i la resta de músics, impregna la banda i transforma la seva manera de tocar. El concepte musical sembla, a grans trets, més pop, amb molt espai per a la balada melòdica i gairebé tradicional. També hi apareixen els llocs comuns de Mezquida, com la percussió i les arpes manipulant l’interior del piano o l’obertura d’una petita finestra al seu món interior, immens, a la transició en el solo del blues 1866. Però és només un miratge. Un cop en el solo, Mezquida entra en el joc de McHenry i traça el seu discurs a partir de motius mínims, amb els quals navega sobre l’harmonia, encara que irremeiablement, perquè li surt de dins, acaba donant més contingut melòdic. En Radiohead Montsant Elevation, l’últim tema del concert, el quartet canvia per un moment les regles del joc, tot centrant més l’atenció en el procés que en el material i, mitjançant un tema basat en un petit motiu repetit fins a la sacietat, construeix un creixent d’intensitat fins a l’infinit. I els bisos: Oh Mireia, una clàssica melodia acompanyada que la banda ataca de manera interessant, participant-ne tots i donant-hi un context ric; i una improvisació lliure de McHenry que resumeix la dinàmica d’aquest treball: en un context ideat i ordenat pel Marco Mezquida Trio, McHenry proposa la seva mirada particular i el trio respon.
