42è FESTIVAL INTERNACIONAL DE MÚSICA PAU CASALS. Trio Zukerman (Shai Wosner, piano; Pinchas Zukerman, violí, i Amanda Forsyth, violoncel). Obres de Schumann, Saint-Saëns i Beethoven. AUDITORI PAU CASALS (EL VENDRELL). 7 DE JULIOL DE 2023.
Pau Casals va formar, al costat de Cortot i Thibaud, un trio important que es prolongà gairebé trenta anys i que va ocupar una bona part de la seva vessant interpretativa. Per tant, enguany que se celebra el cinquantenari de la mort del mestre vendrellenc, no va semblar pas estrany que el concert inaugural estigués protagonitzat per aquesta formació instrumental. I encara menys quan es compta amb un intèrpret de la trajectòria de Pinchas Zukerman, un violinista que també de ben jove actuà al costat de Daniel Barenboim i Jacqueline Du Pré en un dels trios més intensos dels anys setanta, i més tard amb Ashkenazy i Harrell enregistrant els Trios de Beethoven i Schubert, respectivament.
Pinchas Zukerman, que amb tretze anys ja feu una audició per a Casals a Israel, actuà en el concert inaugural de la quaranta-dosena edició del Festival Internacional de Música Pau Casals amb el Trio que porta el seu nom, al costat de la seva esposa al violoncel i de Shai Wosner al piano, en un concert que anà guanyant clarament interès a mesura que la vetllada avançà.
Les Fantasiestücke, op. 88 de Schumann obriren el concert amb un pianista que sabé aglutinar els seus companys, en una lectura delicada cercant moments reflexius i animats d’una música encantadora, mentre que Zukerman i Forsyth aportaren una àmplia paleta de colors. I malgrat que el violinista semblà mostrar-se un punt distant d’entrada, el Trio també sabé trobar el punt malenconiós i senzill de la “Romanze”, abans de passar a una “Humoreske” més juganera i un “Duet” imbuït de bellesa. Un moviment que per moments semblà un lied sense paraules, amb una melangia sempre present.
El seguí el Trio op. 18 de Camille Saint-Saëns –escrit just abans que el compositor complís els trenta anys–, que mostra un ideari harmònic intrínsecament francès, malgrat que evoca també influències de Schumann i Mendelssohn, així com unes textures tan àmplies com transparents. La formació semblà trobar-se més a gust en aquesta obra, amb una interpretació de gran vitalitat rítmica i enorme bellesa aportant claredat i flexibilitat. Aquí ja poguérem escoltar Zukerman i Forsyth amb un generós vibrat a la corda i força més involucrats. I malgrat algun petit problema d’afinació al principi de l’“Allegro vivace”, on el compositor explora les possibilitats dels dos instruments de corda i atorga una brillant escriptura al piano, el Trio Zukerman aconseguí un “Andante” imbuït de melangia, amb un diàleg i unes mitges veus realment interessants, en un dels grans moments de la vetllada. Wosner exhibí una lleugeresa i una claredat de dits excepcional en un humorístic “Scherzo”, abans de cloure un “Allegro” final que aportà un bon treball de colors, tot cercant intensitat, així com un balanç idoni entre l’elegància interpretativa de Wosner i la lleugeresa de les cordes. Una interpretació fluida en què el Trio feu ostentació d’un bon so, compenetració, equilibri i musicalitat.
La segona part oferí una de les obres mestres d’aquesta formació, el Trio Fantasma de Beethoven. I aquí vam obtenir-ne una versió magistral, de gran intensitat, claredat polifònica, un punt de dramatisme i amb evident personalitat. El so lluminós i sempre curós de Wosner, que oferí una àmplia varietat de sonoritats i un exquisit ús dels pedals, es veié correspost amb un Zukerman, ara sí, temperamental i enèrgic quan la música ho requerí, i una Forsyth de clara presència i sempre vivencial, tot arrodonint una interpretació per recordar.
Des del tremp rítmic de l’“Allegro vivace” inicial, tan vibrant i temperamental com de bona construcció, on els instrumentistes de corda saberen exposar i delinear cada frase perfectament, amb una dosi de vibrat que il·luminava qualsevol petit detall. O en el “Presto” brillant, amb un Wosner tan elegant i virtuós com disposat a trobar mil i un colors diferents. Però cal subratllar la interpretació del “Largo”, moviment angular de l’obra i que resultà realment màgic malgrat la insistència del so d’un mòbil en un buscat pianíssim. Un moviment d’una profunditat i una concepció tan sols a l’abast d’un geni com Beethoven i que portà a una altra dimensió l’escriptura per a trio.
Musicalitat i virtuosisme encisaren un auditori que mostrà un ple absolut i que reclamà un primer bis –gairebé obligat un Bach de Forsyth al temple de Casals–, abans d’una reiterada nova ovació que, lluny de la interpretació d’una nova obra, acabà amb el gos de la família Zukerman saludant damunt l’escenari i posant fi molt a la manera “americana” a un gran concert.
Bona inauguració, doncs, d’un festival que també tindrà la presència d’altres intèrprets que tocaren per Casals, com el violoncel·lista Miklós Perenyi i el pianista Richard Goode, en un paratge realment recomanat com és Sant Salvador.
Imatge destacada: (c) Sílvia Isachs.
