V FESTIVAL DE PASQUA DE CERVERA.
LLEIDART ENSEMBLE. El Carnaval dels animals de C. Saint-Saëns. PARANIMF DE LA UNIVERSITAT. 26 DE MARÇ DE 2015.
COR VIVALDI-PETITS CANTORS DE CATALUNYA. COBLA SANT JORDI-CIUTAT DE BARCELONA. Josep Buforn, piano. Dir.: Òscar Boada. Obres de Toldrà, P. Casals, P. À. Rodamilans, S. Brotons i A. Guinovart. PARANIMF DE LA UNIVERSITAT. 29 DE MARÇ DE 2015.
Per Santi Riu
Entre els dies 26 de març i 4 d’abril Cervera es troba immersa en la cinquena edició del Festival de Pasqua, un esdeveniment dedicat a la música catalana que es consolida i situa aquesta ciutat com a punt de referència en prestigi musical. Després de quatre edicions en què foren homenatjats els grans compositors catalans Granados, Mompou, Toldrà i Casals, enguany s’honora el violinista i compositor Joan Manén (1883-1971), que ja de ben jove fou admirat i reconegut als grans teatres europeus; i, a més, el Festival també celebra els vuitanta anys de Jordi Cervelló i Josep Soler, dos dels grans compositors catalans actuals.
El primer cap de setmana ja ha permès veure una doble representació teatralitzada d’El Carnaval dels animals de Saint-Saëns –que dijous, 26 de març, va iniciar el Festival en unes sessions dedicades als escolars, en la secció anomenada Festival Pitit. Animals disfressats d’instruments i intèrprets amb sons d’animals sorprengueren els prop de set-cents alumnes de Cervera i la comarca que s’aplegaren al Paranimf de la Universitat de Cervera. El sarcasme, la paròdia i la ironia que aporta Saint-Saëns en aquesta obra fa que els menuts la visquin amb imaginació, sorpresa i fantasia, en una proposta musical del Lleidart Ensemble que rebé el suport de la presentació visual i teatralitzada de l’Aula Municipal de Teatre de Lleida.
L’espectacle obtingué una mescla idònia entre música i teatre, amb un ritme i un moviment que no cessava entre músics i actors i que no deixava decaure l’atenció. Una qualitat instrumental ressenyable, unida a una capacitat escènica, didàctica i d’il·luminació ben aconseguides, sorprengueren el públic infantil. Què es pot demanar més a un espectacle musical infantil? Tan sols la falta de proximitat entre els intèrprets i les darreres files del públic, així com una acústica que no és la idònia, miraren d’enterbolir una manera brillant d’apropar la música clàssica als infants. Caldrà estar atent a les noves produccions del Lleidart Ensemble.
El diumenge 29, els protagonistes foren el Cor Vivaldi, que ens proposava un espectacle tan interessant i sorprenent com arriscat, al costat de la Cobla Sant Jordi. El programa s’inicià amb el to festiu i alegre de la Camperola d’Eduard Toldrà, en què la cobla –aquest gran conjunt que potser no hem sabut situar al nivell que es mereix més enllà de les ballades de sardanes–, sobresortí per un bell fraseig i una clara exposició de les seves possibilitats.
Però un concert de cobla és possible més enllà de les sardanes i aquest programa en fou un clar exemple. Una versió entranyable del Nigra Sum de Pau Casals arranjat per a cobla per Xavier Guitó fou l’entrada d’un cor excepcional, secundat per una cobla que adquirí una bona matisació i excel·lí en uns bells pianos. ¿Algú pensava que l’experiment d’un concert de cor i cobla no funcionaria? El mestre Boada s’encarregà que la Cobla Sant Jordi aconseguís una paleta de colors interessant en unes dinàmiques tan sols a l’abast d’una bona formació. La bellesa i l’atractiu de Liliana’s Song de Salvador Brotons sobresortí en una seductora part solista –vocal i amb el violí–, tot i que perdé definició i conjunció del cor amb Boada dirigint des del piano. Del mateix autor poguérem escoltar la seva Missa brevis, op. 110, que tot i alguns desajustos i afinació dubtosa esporàdicament de la cobla, es presentà intensa, creativa, exigent, ben orquestrada i amb una rítmica marca de la casa. Les tensions creades foren ben resoltes per un cor que no es deixà eclipsar per la massa sonora de la formació acompanyant –tot i alguns moments del Gloria en què la cobla se sobrepassà en decibels–, i el resultat fou una obra que ofereix sonoritats espectaculars i seductores. Dos arranjaments efectius per a cobla de Marc Timón ens presentaren un compositor poc conegut pel gran públic: Àngel Rodamilans. D’ell poguérem escoltar el poema coral La llegenda de sant Nicolau i La Mare de Déu, obres que desprenen inventiva melòdica i harmònica, plenes de color i esplendor.
Puigsoliu de Joaquim Serra trobà una riquesa tímbrica i expressiva de primer ordre en mans de la Cobla Sant Jordi, amb una evident mostra de la qualitat dels seus solistes i un tractament tan curós com sensible d’Òscar Boada.
L’enèsima versió del Mar i cel d’Albert Guinovart –arranjada precisament pel cor– ens presentà un Concert per a piano, cor i cobla realment atractiu, amb una part solista exigent, que Buforn va defensar de manera tan pulcra com correcta, tot i que una mica més de passió al “Moderato” hauria estat idònia. Ja més còmode en l’“Andante”, els temes sorgiren tan expressius com coloristes i acabaren amb un brillant final.
Finalitzà el concert un sorprenent Cantate Domino del jove compositor basc Josu Elberdin, que en aquesta ocasió ha estat molt ben arranjat per Bernat Castillejo. El cor mostrà de nou algunes de les característiques que l’han portat a ser una de les millors formacions corals del país: bona dicció, emissió tan contundent com delicada, gamma variada de matisos, precisió, seguretat en l’afinació, flexibilitat, precisió i un so característic.
Excel·lent concert, doncs, amb una combinació original, un producte ben nacional, unes adaptacions que enriqueixen el patrimoni musical català, una cobla de gran qualitat i un cor en estat de gràcia.
