LA FLAUTA MÀGICA de Wolfgang Amadeus Mozart. Albert Casals. Eugènia Montenegro. Toni Marsol. Iván García. Elisa Vélez. Rocío Martínez. Jordi Casanova. Núria Vilà. Marta Valero. Laura Vila. Maria Arredondo. Mercedes Gancedo. Cecilia Ferraioli. Xavier Aguilar. Jong Bong Oh. Cor Amics de l’Òpera de Sabadell. Orquestra Simfònica del Vallès. Dir. escènic: Pau Monterde. Dir. musical: Daniel Gil de Tejada. TEATRE LA FARÀNDULA DE SABADELL. 30 D’OCTUBRE DE 2013.
Per Mercedes Conde Pons
Quan la feina ben feta es troba en allò senzill, sense artificis, només resta aplaudir. Aquesta és la reflexió en sortir un any més de la funció inaugural de la petita però molt digna temporada del cicle Òpera a Catalunya que té com a seu central el Teatre Municipal La Faràndula de Sabadell.
Per petició popular, el títol escollit per inaugurar temporada va ser un cop més La flauta màgica. Una obra estimada per tothom per la senzillesa i frescor de la seva música, però que en canvi no és gens fàcil d’interpretar amb mínimes garanties d’èxit. Recuperant la imaginativa proposta escènica de Pau Monterde, amb un espai escènic només omplert per certs elements simbòlics i alguns enginys d’attrezo necessaris, una troupe de cantants catalans gairebé íntegrament van fer possible que la màgia més popular del pseudo-conte mozartià arribés a cada una de les butaques de La Faràndula. Certament, no es tractava d’una proposta musical ni escènica que de forma seriosa i historiogràfica posés l’atenció en l’aspecte més filomaçònic de l’òpera, però de ben segur no és això el que esperava el públic.
En l’aspecte musical, brillaren amb escreix les veus d’Eugènia Montenegro com a Pamina (malgrat que no es trobés còmoda en els fragments parlats en idioma alemany) i Toni Marsol com a Papageno. Aquest darrer posà la rotunditat de la seva veu i la fatxenderia escènica al servei d’un ocellaire rondinaire i bon jan, sense obviar la delicadesa d’alguns dels seus fragments musicals, com el primer duo amb Pamina. Montenegro demostrà que la seva veu lírica s’adiu molt bé amb aquest tipus de rols, en què pot mostrar amb llibertat bona escola musical. Amb successives taules podrà lluir encara més el seu talent.
No es van quedar enrere Albert Casals com a Tamino ni Iván García com a Sarastro, si bé tots dos van començar freds, amb una veu en ocasions entubada en el cas de Casals i un registre poc homogeni en el cas de García, i van anar millorant al llarg de la funció.
Molt solvent Elisa Vélez com a Reina de la Nit, que si bé en la primera ària acusà l’alçada a què la sotmetia l’estructura escènica dissenyada per a l’ocasió, en la segona ària posà tota la seva bravura vocal al servei de la fosca reina. Deliciosa va resultar Rocío Martínez en el breu rol de Papagena, si bé el seu domini escènic destacà sobremanera en un paper tan curt. També Jordi Casanovas dominà l’escena, amb un millor exercici còmic que musical.
Excel·lents resultaren les tres dames de la Reina de la Nit –Núria Vilà, Marta Valero i Laura Vila–, molt ben compenetrades en l’aspecte musical i en l’acció teatral. I deliciosos els tres genis de María Arredondo, Mercedes Gancedo i Cecilia Ferraioli, en què cal lloar la imaginació de Pau Monterde en conferir-los un paper destacat a nivell escènic, amb moments tan atractius com l’exercici de marioneta de cos cap avall a què eren sotmeses en una de les escenes.
En conjunt, un espectacle atractiu, que comptà amb la col·laboradora aportació musical de la Simfònica del Vallès, no sempre d’acord amb els cantants –cal recordar aquí la dificultat de la partitura i els problemes de so que deuen existir entre escenari i fossat–, però amb un voluntariós i atent Daniel Gil de Tejada. El Cor dels Amics de l’Òpera de Sabadell també va mostrar-se generós, si bé la corda de tenors hauria de ser sotmesa a revisió.
