PALAU CAMBRA LIED-SCHUBERTÍADA BARCELONA-CNDM. Fatma Said, soprano. Malcolm Martineau, piano. Obres de Ravel, Schumann, Mendelssohn, Abdel-Rahim, Bizet, Poulenc, Obradors, Nin–Bassa, Serrano i Chapí. PETIT PALAU. 27 DE MAIG DE 2021.
Acostumats als efectes devastadors de la pandèmia sobre la programació de concerts, el canvi de programa de Fatma Said i Malcolm Martineau en la cita coproduïda del seu debut al Palau de la Música va ser tan sols un mal menor. La impossibilitat de trobar-se els dos artistes per assajar el promès Liederkreis de Schumann va propiciar, en canvi, un recorregut en què, a més del compositor alemany, també van sonar Mendelssohn, cançó francesa i espanyola.
Per a tots aquells que no havien pogut sentir Said en la seva presentació a Barcelona fa pocs mesos mitjançant el festival LIFE Victoria, el principal atractiu era evidentment conèixer de prop la jove soprano egípcia, que arribava precedida d’un currículum espectacular, amb actuacions en sales emblemàtiques i un sucós contracte discogràfic sota el braç. Aquesta reputació prèvia, de vegades perillosa, no va resultar gratuïta, si bé és cert que la cantant tot just acaba d’encetar la trentena i, per tant, el risc de marrar el camí sota la pressió mediàtica hi és.
A pesar de la joventut, doncs, la cantant ja va desplegar grans dosis de musicalitat, intuïció i intel·ligència, tant a l’hora d’escollir el repertori com d’afrontar-lo. En aquesta ocasió, amb la seguretat de presentar un programa ja treballat amb el pianista, no va trigar a seduir l’auditori amb la bellesa de la seva veu, generalment cristal·lina, però amb el cos suficient com per créixer en els moments i en els registres que siguin necessaris. La dicció també és excel·lent, si més no, en les tres llengües estrangeres en què va cantar –francès, alemany i castellà. És ben bé, doncs, allò que cal a un bon intèrpret de lied.
Entre els peròs, hi ha lloc per a l’excessiva rigidesa en escena, gairebé fredor en algunes peces, en què tant el text com la música convidaven a una expressivitat corporal molt més acusada. De fet, va estar molt més desimbolt i comunicatiu durant tot el recital el pianista Malcolm Martineau, impecable acompanyant, sens dubte molt més bregat que Said.
Menció especial mereix també la deliciosa cançó de concert del seu país Ana Bent El Sultan del compositor Gamal Abdel-Rahim, única i potser escassa aportació que va actuar de frontissa entre la primera part del programa, amb lieder francesos i alemanys inspirats en poesia, tant oriental com occidental –incloent-hi algunes perles del gènere, com “Widmung” o “Die Lotosblume” de Myrten o “Suleika” de Sechs Gesänge– i la segona, dedicada majoritàriament a cançons espanyoles d’origen o inspiració popular –amb, entre d’altres, “Del cabello más sutil” d’Obradors. Un viatge entre l’Est i l’Oest del qual esperem que el concert de dijous fos tan sols la primera etapa.
