WINTERREISE de Franz Schubert. Thomas Tatzl, baríton. James Vaughan, pianoforte. Angelin Preljocaj, coreografia i vestuari. Constance Guisset, escenografia. Éric Soyer, il·luminació. Luc Corazza, direcció tècnica. LICEU. 5 DE NOVEMBRE DE 2021.
De sota un llit de restes esmicolades negres apareixen sis ballarines. La imatge amb la qual arrenca la lectura coreogràfica d’Angelin Preljocaj sobre Winterreise de Franz Schubert atrapa i convida el públic a embarcar-se en un viatge introspectiu i melancòlic. El creador francès Angelin Preljocaj ha tornat a Barcelona per presentar cinc funcions de Winterreise (Viatge d’hivern) amb la seva pròpia companyia, el Ballet Preljocaj, el piano de James Vaughan i la veu del baríton Thomas Tatzl. Estrenada el gener del 2019 amb el ballet de La Scala de Milà, aquesta coreografia per a dotze ballarins parteix de les 24 cançons compostes per Franz Schubert basades en els poemes de Wilhelm Müller.
Amb una sòlida base de dansa clàssica, Angelin Preljocaj (París, 1957) va ampliar la seva formació a Nova York, on estudià, entre altres mestres, amb Merce Cunningham i de tornada a França va continuar els estudis amb professores com ara Viola Farber. El 1985 va fundar la seva pròpia companyia, que a partir del 1996 ha tingut seu a Ais de Provença. El seu llenguatge coreogràfic basat en les nítides línies clàssiques i una gran riquesa gestual ha atret grans companyies arreu del món. Destaquen coreografies com Le parc, Romeu i Julieta o La consagració de la primavera, peces creades per al Ballet de l’Opéra de París.
La posada en escena fosca, elegant i senzilla, com si es tractés d’un jardí d’hivern, acompanya perfectament l’expressivitat íntima dels lieder. En la seva coreografia, Preljocaj no sembla que vulgui traduir les paraules de Müller literalment en moviment, però sí crear una atmosfera ombriva en la qual tots els ballarins i ballarines encarnen els dilemes existencials del viatger d’hivern, excepte en algunes escenes en les quals es poden entreveure imatges d’amor perdut o no correspost.
L’inici de l’espectacle és sublim, amb tots els ballarins vestits de negre i la il·luminació tènue. Semblen moure braços i cames sota un vel clarobscur. El simbolisme és palpable: es tracta d’un viatge en un paisatge hivernal que evoca la desolació, el dol i dilemes tortuosos. Promet. Un pas de trois amb una ballarina i dos ballarins i un duet amb dues ballarines són algunes de les escenes que emmirallen millor les qualitats de la música. Tanmateix, a mesura que avança la coreografia, la combinació de passos i l’ús de l’espai sembla reiterar-se, com si fos un deja vú malgrat que no repeteixi exactament cap patró.
Al llarg de la seva extensa obra, Preljocaj ha demostrat ser capaç de coreografiar grans partitures amb gran profunditat. A Winterreise, però, sovint es queda a la superfície en un seguit d’escenes en les quals constantment canvia de formacions d’intèrprets i vestuari –de moments corals passa a pas de deux, a quartets, a pas de trois. Així, quan el vestuari i la il·luminació comencen a introduir pinzellades de color taronja, la coreografia esdevé gairebé mecànica, com si les idees coreogràfiques s’haguessin esgotat. Això sí, Preljocaj fa un ús molt intel·ligent dels silencis: gairebé tenen més pes dramàtic aquestes pauses que l’encadenament insaciable de passos. No hi ajuda el fet que a l’elenc de ballarins, tot i tenir una sòlida formació de dansa clàssica i contemporània, li manca en molts casos qualitat de moviment i escolta –els homes es descoordinaven més que les dones–; per tant, aquesta interpretació desnatada no ajuda a lluir el potencial de la peça. Ara bé, Winterreise de Preljocaj és un bon espectacle, però li falta visió. El que frustra és que partint d’una música tan extraordinària com les 24 cançons de Schubert no avanci en el viatge d’hivern, sinó que queda estancat en un jardí. Un tableaux bonic, però que no acaba de fer-te vibrar.
Imatge destacada: (c) Paco Amate
