TEMPORADA LICEU. Tareq Nazmi, baix; Gerold Huber, piano. F. Schubert: Winterreise. LICEU. 8 DE JUNY DE 2021.
És fàcil associar al Winterreise la imatge d’un jove melancòlic –l’eterna figura de l’enamorat malaurat– que, mentre s’allunya per un paisatge hivernal, deixa estampades damunt la neu les petjades (les cançons) que rememoren, abans no les esborri la tempesta, el seu fugaç viatge per la terra. Les llàgrimes gelades sobre la neu, el vent que agita el penell (i els cors), el cor que desitja fondre’s perquè flueixi d’ell la imatge de l’estimada, la crosta gelada del riu, on l’amant grava, amb una pedra afilada, el dia i l’hora de la primera trobada, els focs follets, la miserable cabanya d’un carboner que resguarda de la tempesta exterior però no de la interior, el corb fidel, la despietada taverna del cementiri, el vell que toca el manubri…, totes aquestes imatges configuren un univers particular, una atmosfera que, des de sempre, s’ha considerat que troba la seva expressió sonora més adequada en el timbre vocal del tenor.
Per aquesta raó, que té a veure amb l’imaginari musical compartit, el primer contacte amb el “Gute Nacht” interpretat per la veu profunda, densa, vigorosa, del baix kuwaitià, però de formació germànica, Tareq Nazmi, resulta sorprenent i, en certa manera, trencador. Per fer-nos entendre: imaginin la figura robusta de Wotan, amb el casc, l’armadura i la llança, assegut en una pedra amb mirada desafiant, mentre canta: “he somiat flors alegres, com les que floreixen al mes de maig; he somiat verdes prades i alegres refilets d’ocells”. Si bé és cert que no hi ha res que impedeixi a Wotan tenir les seves efusions líriques, d’entrada aquesta idea ens sobta, perquè més aviat solem concebre’l, per dir-ho en paraules de Woody Allen, en la tessitura d’envair Polònia. Doncs bé, això és el que ocorregué –almenys a qui firma aquestes línies– en el concert del passat dimarts a la Sala dels Miralls.
Després de la sorpresa inicial, i a mesura que avançava el concert, hom anava familiaritzant-se amb el poderosíssim instrument del solista i s’adonava –per demostració vivencial– que la lírica no és patrimoni exclusiu d’un timbre vocal específic: les melodies més tristes poden procedir d’un baix –i, en el cas de Tareq Nazmi, de quin baix!–, sense perdre, per això, dramatisme o força expressiva; a un contrabaix, també se li poden glaçar les llàgrimes; Wotan també pot emprendre un viatge d’hivern.
L’acompanyament de Gerold Huber va ser en tot moment sobri i elegant; potser en algun punt mancat de transparència, de claredat. El concert es va oferir sota una mena de teranyina blanca recoberta de partitures que s’enfilava fins al sostre i que tenia a la seva base un piano de filferro; es tracta d’una obra de l’artista japonesa Chiharu Shiota que es veu que significa alguna cosa molt complicada.
