12è SAN MIGUEL MAS I MAS FESTIVAL. Dany Doriz Quintet. JAMBOREE. 31 D’AGOST DE 2014.
Per Albert Suñé
El darrer concert jazzístic del XII Festival Mas i Mas va tenir lloc el 31 d’agost al Jamboree. En aquesta ocasió es van unir el gairebé centenari club Le Caveau de la Huchette amb els cinquanta anys llargs del catau de la plaça Reial barcelonina. I l’encarregat d’aquesta comunió va ser el responsable de la cava parisenca, el vibrafonista Dany Doriz, que és a punt de complir setanta-tres anys. I del qual Lionel Hampton havia dit en més d’una ocasió que era el seu fill espiritual.
Doriz s’envoltà de quatre xicots de la casa per portar a terme una actuació en la qual van prevaler els estàndards. Envoltats, això sí, per un fort component bluesy. Amb la qual cosa es va fer un homenatge als clàssics, amb temes que van anar des de Moanin fins a Jumpin at the woodside.
I en què Doriz va brillar de manera magnífica a través d’un so més vibrat del que va emprar Red Norvo però que no arriba al de Hampton. És a dir, es troba en un terme mitjà. I en aquesta tessitura demostrà posseir un fraseig modèlic, molt net, no gens enfarfegat, de gran velocitat en segons quins moments, i amb molt bones prestacions a l’hora de les balades. O sigui, és un tipus per al qual el swing no té cap mena de secret, ja que el domina a bastament.
Al seu costat hi hagué el saxo tenor de Toni Solà, el piano de Gerard Nieto, el contrabaix d’Ignasi Gonzàlez i la bateria de “Pinyu” Martí. Si en comptes de Solà, intèrpret excel·lent, hi hagués hagut un saxo alt, un clarinet o una guitarra, la cosa s’hauria equilibrat molt més. Ho diem perquè el so del saxo de Solà és robust, molt en la línia de Coleman Hawkins o Illinois Jacquet. I pensem que per a la sessió hi hauria calgut un so que s’hauria acoblat molt més amb el vibràfon del líder i amb la finor i sensibilitat de Gerard Nieto. Perquè el contrast en segons quins moments es va revelar excessiu.
En qualsevol cas, l’actuació –en la qual Gonzàlez i Martí van estar impecables– assolí un molt bon nivell, a desgrat que a estones allò semblava una jam session. Perquè s’havien estudiat els temes, però les entrades, les sortides i els solos els marcava Doriz. El qual va esbatanar els presents quan es va asseure davant del piano i, emprant només les notes altes –les baixes les tocava Nieto–, va oferir uns compassos a velocitat de vertigen i sense fallar una nota. O sigui, palesant també aquí un feeling impressionant.
