TEMPORADA OBC. Viviane Hagner, violí. Dir.: Clemens Schuldt. Obres de Suk, Bruch i Schumann. L’AUDITORI. 30 D’OCTUBRE DE 2015.
Per Lluís Trullén
Cent cinquanta anys enrere el compositor Max Bruch escrivia el seu Concert per a violí en Sol menor, op. 26, una de les obres que han esdevingut predilectes del repertori concertístic. La bellesa de les seves melodies, la nostàlgia que transmet el seu oníric “Adagio” i els subtils diàlegs entre solista i orquestra van reviure a L’Auditori de la mà d’una violinista refinadíssima com Viviane Hagner i d’una OBC dirigida per primera vegada per Clemens Schuldt, futur director de l’Orquestra de Cambra de Munic i que ja va actuar la temporada passada a Barcelona al capdavant de l’orquestra Philharmonia. La violinista, nascuda a la capital bavaresa, tornava a ser convidada per l’OBC després de la seva interpretació del Concert de Sibelius el maig de 2012. El seu refinament i el seu gest elegant, correspost amb un lirisme encisador tant d’acord amb les idees melòdiques que brollen de la música del Concert de Bruch van fer-nos-en reviure una versió plenament romàntica. Damunt l’escenari, Hagner i el seu violí semblen fondre’s en un sol element; la precisió de moviments de l’arquet per obtenir el so més precís, la clara dicció en què cap nota s’escapa d’una línia musical curosament preconcebuda o la recerca dels sons més adients per trobar els criteris estètics de l’obra que interpreta fan que veure i escoltar Hagner sigui per al públic un veritable plaer. En la seva versió del Concert de Bruch, la riquesa de dinàmiques, la recreació exquisida de la volada melòdica i la compenetració mantinguda amb l’OBC esdevenien una constant per assolir una visió romàntica i plenament lírica d’aquesta partitura tan celebrada. Grans aplaudiments per a Hagner, que va acomiadar-se amb la música refinada i reflexiva de Bach.
L’OBC va obrir el concert amb una música de ressons nacionalistes com l’Scherzo fantàstic de Josef Suk, obra escrita l’any 1903. De rica paleta orquestral, fou interpretada per primera vegada per l’orquestra amb sonoritats íntimament vinculades a la música de Dvořák i Smetana, de bellíssima volada lírica; un gran treball de l’orquestra, del tot compenetrada amb la direcció de Schuldt. El director muniquès posseeix un gest claríssim, matisa els volums de sonoritat i els efectes dinàmics amb total solvència i comunica la seva idea del sentit musical amb diafanitat absoluta. Aquest fet va resultar clau perquè la versió escoltada de la Simfonia núm. 3 de Schumann brollés amb naturalitat malgrat les textures orquestrals detallistes que hi ha presents en la composició. L’OBC va transmetre la càrrega poètica que es desplega dins els seus moviments centrals i els diferents colors de l’orquestració ens feien reviure tot l’esperit romàntic d’aquesta Simfonia Renana. Un metall un pèl excessiu en el so del darrer moviment va ser l’únic però a una versió impregnada d’una refinada sensibilitat interpretativa.
