PALAU CAMBRA. Leonidas Kavakos, violí. Enrico Pace, piano. Beethoven: Sonates per a violí i piano núm. 1, núm. 8 i núm. 9, “Kreutzer”. PALAU DE LA MÚSICA. 2 DE NOVEMBRE DE 2017.
Per Lluís Trullén
El violinista Leonidas Kavakos i el pianista Enrico Pace han posat el punt final al cicle de tres concerts celebrats al Palau que en el decurs de diferents temporades han dedicat a la interpretació de la integral de les Sonates per a violí i piano de Beethoven. Al llarg de diferents temporades el públic ha pogut gaudir del talent d’un violinista excepcional, tècnicament impecable, que posseeix la capacitat de copsar i transmetre la música amb un equilibri i rigor sempre d’acord amb el contingut estètic de l’autor.
Tot just quan es fa l’habitual silenci abans que surtin els artistes a l’escenari es van produir crits a favor de la llibertat, silenciats per una altra part del públic, mentre que d’altres cridaven repetidament el nom de Beethoven i d’altres demanaven simplement silenci… Finalment els artistes van sortir a l’escenari i el concert va poder començar sense més novetats.
Leonidas Kavakos, des de la primera nota de la Sonata en Re major, op. 12/1 va il·luminar el Palau amb una musicalitat desbordant; calidesa clàssica, musicalitat deliciosa, dicció pulcra; Kavakos rebutja tot gest innecessari, pràcticament no es mou de la posició inicial que adopta i concentra tota la seva energia a extreure el màxim profit de la música. Amb un nou Stradivarius, de què disposa des de fa uns quatre mesos, la seva sonoritat resulta encara més majestuosa, de projecció molt més àmplia. El violinista grec defuig tot allò aliè que pugui distreure l’atenció del públic i cerca en tot moment la puresa, la sonoritat i els discursos més adients amb els criteris de l’obra que porta entre mans. La frescor que despuntava en la Sonata en núm. 8, en Sol major, tan propera de caràcter a la Sonata Primavera, o la punyent intenció musical que apareix en el decurs de la Sonata Kreutzer emergien amb una naturalitat en què tota complexitat quedava relegada per uns missatges adients a l’estètica concreta de cada composició.
Com si es tractés d’un diàleg equilibrat i d’igualtat en el protagonisme musical, la interacció entre el violí de Kavakos i el piano d’Enrico Pace assoleix cotes pròximes a la perfecció. No es tractava només de la impecable quadratura de ritmes, tempos o de precisió en els atacs; la gradació de les dinàmiques i la coherència en els volums anaven encaminades a elaborar unes frases plenes de detalls per explotar el més recòndit efecte musical i el sentit expressiu que Beethoven va plasmar en aquestes partitures.
L’inoblidable segon moviment de la Sonata Kreutzer va ser un prodigi de com enllaçar les variacions creant un tot unitari i màgic que s’anava perfilant per dibuixar una atmosfera quasi etèria. La precisió pianística en les notes d’ornament, el refinat lirisme que sorgia del violí de Kavakos, convertien el depurat diàleg instrumental en un sol ens que avançava curosament cercant l’elegància més pura de Beethoven. I, precisament, un dels èxits de les grans interpretacions d’aquestes Sonates de Beethoven rau en la idea que el piano ja no juga com en el passat un paper d’acompanyant, sinó el d’un complement a la mateixa alçada del propi violí. Vàrem escoltar el Kavakos capaç d’aconseguir sonoritats cristal·lines pròpies del classicisme en la Sonata núm. 1, el més apassionat en el primer moviment de la Kreutzer o el capaç de tocar com si fos un joc una complexa dansa hongaresa que va oferir ja fora de programa. Bravos i més bravos per un concert que posava el punt final a aquest cicle repartit en tres temporades que ens ha permès escoltar un sublim Kavakos i un pianista de la qualitat d’Enrico Pace. Una simbiosi artística excepcional prou coneguda des del seu exitós enregistrament anys enrere d’aquesta integral de Sonates per a violí i piano de Beethoven.
