RESIDÈNCIES MUSICALS. Òscar Alabau, violoncel. Obres de Bach, Ligeti, Abdelmoula i Cassadó. AUDITORI DE LA PEDRERA. 19 D’ABRIL DE 2015.
Per Mònica Pagès i Santacana
Les Residències Musicals a l’Auditori de La Pedrera han donat pas al tercer convidat d’aquesta temporada: Òscar Alabau. El violoncel·lista, que es va donar a conèixer a Barcelona rebent el segon premi d’El Primer Palau del 2013 i que acaba de debutar al Wigmore Hall de Londres, torna a la seva ciutat de naixement amb tres concerts a l’espai d’actes situat a l’edifici de Gaudí del passeig de Gràcia cantonada Provença i que gestiona la Fundació Catalunya La Pedrera. El primer d’aquests concerts va tenir lloc diumenge 19 d’abril amb un programa que servia de presentació en solitari del músic. Un programa sense pausa que començava amb la Suite per a violoncel sol núm. 2, en Re menor, BWV 1008 de Johann Sebastian Bach; continuava amb la Solo Cello Sonata de György Ligeti; després, una estrena absoluta del pianista i compositor Jéan Selim Abdelmoula –amb qui Òscar Alabau forma duo–, i, per acabar, la Suite per a violoncel sol de Gaspar Cassadó. Una declaració de principis que mostrava tots els angles estètics amb què Alabau ha arrencat la seva carrera, avalada pels anys d’intensa formació a la Guildhall School de Londres.
En aquest primer concert a La Pedrera, Òscar Alabau va tornar a mostrar el treball tècnic que està depurant des de ben jove i que el porta a produir un so net, clar, sense fissures, sobretot en els passatges melòdics, en què es deixa anar en un cantabile ben propi de les nostres latituds, digne hereu de la nostra insigne història violoncel·lística. Aquesta capacitat melòdica d’Alabau fa de contrapunt al caràcter introspectiu que té el seu estil interpretatiu. Una introspecció que porta cap a l’escolta atenta, interior, que segueix nota per nota, com si fos una reflexió en veu alta. En aquesta reflexió, hi podem trobar moments més intensos, moments més fràgils, sempre des d’un control de l’emoció, des d’una consciència del risc, des d’una subtilitat que expressa amb seguretat, sense deixar-se portar per l’impuls.
La primera obra del concert, la Segona Suite de Bach, ja ens situava en un estat musical de reflexió, amb inici en el conegut preludi, que ens va conduint per camins de sensibilitat insospitats. Sis danses que serveixen per mesurar l’abast artístic de qualsevol intèrpret i que Òscar Alabau va afrontar amb matisos perfumats de viola de gamba, sense exageracions sentimentals ni cops de geni, atent als possibles desequilibris en què sempre pot fer caure la perfecció de Bach.
A continuació, dues mostres del violoncel més actual. La primera amb la Sonata per a violoncel sol de Ligeti, composta de dos moviments: “Dialogo” i “Capriccio”. Obra magistral que posa a prova els recursos tècnics més experimentals per donar una sonoritat més riallera, més agosarada, de tonalitat calidoscòpica. Es complementava amb una obra que va néixer en aquest concert i que ha escrit el jove pianista suís Abdelmoula, que fa duet amb Òscar Alabau. Una partitura que segueix en aquest marc de subtilitat i de reflexió que sembla definir el violoncel d’Alabau, brillant però sense excessos. Curós en els accents i en el cos de cada nota. Una obra fàcil de sentir, no pas d’interpretar, i que arribava ben endins.
Per acabar aquest concert de violoncel sol, retrat sonor del coratge d’Òscar Alabau, la lluminositat sonora de Gaspar Cassadó en la seva Suite per a violoncel sol, que té una “Sardana” com a segon moviment i que és l’obra més fidel de la vitalitat d’aquest immens mestre del violoncel del segle XX. Alabau la va tocar amb la seguretat de qui l’ha sentida moltes vegades, de qui la té com una obra de referència, encara que no encaixi del tot amb aquest estil reflexiu que va semblar donar a tot el concert. Un final brillant, optimista, que ens va retornar als nostres orígens sonors i que va retre homenatge a aquestes arrels violoncel·lístiques tan profundes que tenim a Catalunya.
Esperem amb ganes les dues ocasions més que ens brinda la Residència Musical d’Òscar Alabau a La Pedrera per anar descobrint més aspectes de la seva personalitat artística, sobretot en el diàleg que s’estableix en el duet amb piano i amb la formació de cambra que practica habitualment amb el seu Trio Satz.
